0 Shares 36 Views
10/12/2019 | Sant Fruitós de Bages

És inhumà tenir pietat de les mascotes i no de les persones que pateixen

19 Novembre, 2019
36 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 43.1

Un diumenge d’hivern poc abans de Nadal, el Joan va passar pel cafè on acostumava a fer el vermut. La mestressa del bar, a qui coneixia de feia molts anys, li va comentar que la seva gata Anastàsia havia parit 6 gatets i que se’ls estava treient de sobre oferint-los als clients abans de veure’s obligada a sacrificar-los. “Jo amb un gat per tenir els ratolins a ratlla ja en tinc prou” li va dir; “els mixets els donaré de franc a qui els vulgui”. Va romandre un instant pensativa i, mirant-se el Joan, afegí: “Per cert, no li agradaria a l’Amèlia, la teva dona, tenir-ne un? Estic segura que li faria molta companyia”. Ell va respondre al suggeriment amb una negativa: “No puc. Com saps, la meva dona està malalta d’esclerosi múltiple des de fa 12 anys, li costa caminar i amb prou feines se l’entén quan parla. No crec que li fes cap gràcia tenir un gatet”. “I per què no?” Va insistir la mestressa. “Va, vine que te’ls ensenyaré”.
Va deixar la barra a càrrec d’un cambrer, s’eixugà les mans amb el davantal i, agafant el Joan pel braç, el guià entre les taules vers el magatzem que hi havia al fons del bar. Obrí la porta, premé l’interruptor del llum i hi entraren. Passant pel costat d’un munt de caixes de refresc, bombones de cervesa apilades, cartrons plens de bosses d’aperitiu i altres objectes, en un discret racó sorprengueren l’Anastàsia alletant 4 gatets borralluts. “La pobra ja no pot amb aquests fartaners. Fins ara n’he col.locat dos” va comentar la dona mentre el Joan se’ls guaitava amb tendresa. Davant el seu silenci, ella insistí: “Quin t’agrada? Estic segur que a l’Amèlia li farà molta il.lusió tenir-ne un.
Tu saps la companyia que fan?”. El Joan, finalment cedí: “Au, vinga, m’enduc el gris amb la condició que si la meva muller no l’accepta te’l tornaré”. “Noi, l’has ben encertat, aquest és el més bonic de tots! Te l’embolico o te l’emportes lligat amb una corda?” Va dir-li la mestressa del bar, fent broma, mentre agafava el mixet. Ell va respondre que, com que feia molt de fred, se’l posaria dins la jupa de pell, ben arrapat al seu cos. “Ja veuràs com la teva dona n’estarà contenta” va rematar ella mentre s’acomiadava del Joan per la porta del darrere. Després de caminar uns vint minuts pels carrers buits del poble sota una boira ploranera, l’home va arribar al xalet on vivia amb la seva esposa entre constants miols del gatet. La casa estava als afores, en una part enlairada del terme des d’on, en dies clars, es veia una magnífica vista de Montserrat.
El Joan era un electricista que treballava per a diverses fàbriques de la comarca i també feia instal.lacions en cases particulars. Gràcies a la seva expertesa i a la confiança dels clients al llarg dels anys, havia fet prou diners com per construïr-se una piscina coberta amb accès per a minusvàlids en un costat de l’ampli jardí amb hort inclòs, junt a una zona reservada per a barbacoes. Dissortadament, a mesura que l’esclerosi múltiple de la seva esposa avançava i anava encongint el seu cos, arribà el dia que li fou impossible treure profit d’aquelles instal.lacions tal com a ell li hauria agradat i, com que no tenien fills, deixava que, en els mesos d’estiu, alguns parents i amics que visitaven casa seva per veure l’Amèlia en gaudissin una estona.
La mestressa del bar tenia raó; quan el Joan es descordà la jupa i en va treure el gatet davant el cos devastat de la seva dona en cadira de rodes, una lleu ganyota de joia es dibuixà en els llavis de la malalta. El cadellet no deixava de miolar i ell li va posar amb molta cura damunt la flassadeta de llana que li cobria les cames per tal que l’acariciés. “És el meu regal de Nadal”, li va dir amb un somriure una mica tristoi. Ella va alçar la mirada vers el seu marit i els ulls se li van tornar vidriosos. “He pensat que t’agradaria tenir un company nou” va afegir. L’Amèlia, mentrestant, lliscava suaument la seva mà tremolosa per l’esquena d’aquella petita mascota de pèl llis i suau al tacte que li transmetia la tebior d’un panellet acabat de sortir del forn; ho feia amb molta cura per por de fer-li mal. “No et preocupis” li va dir ell en adonar-se’n. “Si la teva mà li pesa massa ja farà un crit. Són més llestos del que et penses…”. Dit això, s’apropà a la seva esposa i va fer-li un petó al front. “Bé, vaig a preparar el dinar” va anunciar-li amb veu calma. Féu un sospir, s’incorporà i sortí del saló deixant la porta ajustada.
L’Amèlia es quedà mirant el borrissol de vida arraulit sobre la seva falda mentre el rellotge de peu del saló-menjador tocava les dues amb el seu dring característic semblant al del Big Ben de Londres per, tot seguit, descarregar dues fuetades sobre l’espinada del temps: dong…dong. Era conscient que cada campanada significava per a ella un pas més cap a un futur sense sentit.
La setmana que vé arribarà el desenllaç d’aquesta història sobre un gat, una dona amb una greu malaltia i un home desorientat i decebut per la hipocresia d’una societat insensible per les persones que pateixen.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria