0 Shares 130 Views

Entrevista a Xavi Argemí: “Quan acceptes les teves limitacions, et sents més lliure”.

17 gener, 2021
130 Views

Per Ramon Grau / AMIC – Redacció – Imatge – Xavier Argemí – autor: Artur Ribera –

En Xavi Argemí, Sabadell 1995, tot i patir una malaltia degenerativa incurable que el fa viure en una cadira, estudia multimèdia a la UOC, va ser alumne durant dotze anys de l’escola La Farga a Sant Cugat del Vallès, i ara publica el llibre: “Aprendre a morir per poder viure” un cant a la vida compartint les petites coses que la fan meravellosa. Un llibre que s’està convertint en èxit de vendes i que ens ajuda a valorar el que tenim.

– Què els hi diries als joves com tu, sense les teves “circumstàncies” però amb molts problemes com poder-se independitzar, trobar feina…?
Cal valorar el que tenim, no el que podem tenir, cal diferenciar els problemes que són els reptes que la vida ens posa al davant i què podem o no solucionar, de les circumstàncies; què és el que tenim i no podem canviar. Els meus problemes són poder acabar la carrera, treballar, les meves circumstàncies són la malaltia, el no poder-me moure, menjar amb una sonda i dependre totalment dels altres. Aprofitem i superem els problemes i no dediquem les nostres energies a les circumstàncies que no podem canviar.

– En el llibre flota el debat sobre l’eutanàsia, un debat que mai t’has plantejat, tot el contrari, dius que vols “Viure” en majúscules per aprofitar els petits grans regals que et dona la vida, i fas una ferma defensa de les cures pal·liatives que t’han permès construir una vida amb sentit.
No vull patir ni fer patir, la medicina està molt avançada i les cures pal·liatives m’acompanyen i m’han ajudat molt, també a la meva família, em donen suport i benestar físicament i mentalment; gaudir d’un got d’aigua, d’una conversa amb amics, d’un partit del Barça… Les petites grans coses de la vida.

– Has passat diverses vegades pel quiròfan, fins que un dia dius prou i et decideixes per les cures pal·liatives. Com et sents en el moment que has de prendre aquesta decisió?
Vaig començar a patir crisi i m’ofegava, vaig veure la mort a prop i davant d’una intervenció, la traqueotomia, que em suposava no poder parlar, vaig decidir no fer-ho i vam contactar amb un metge pal·liativista per poder-me quedar a casa amb tots els suports mèdics i els mitjans que em donessin el màxim benestar possible, estic content de la decisió.

– Com dius; mai has volgut inspirar llàstima, has buscat la naturalitat i la normalitat en els ulls dels altres, ho has aconseguit?
A casa sempre ho he viscut així, els meus pares, germans, tota la família i els amics que tinc, m’han fet sentir sempre normal i això m’ha donat esperança i positivitat per superar les dificultats del dia a dia. Els meus pares no m’han amagat mai res de la malaltia, però amb un to positiu, tot i que parlem sovint de la mort, sempre m’han fet veure la cara amable de la vida. Som una família profundament cristiana i la fe m’ajuda molt.

– Acceptes i comparteixes, tot el contrari de frustració i de negar l’evidència. Dius que la felicitat és saber gaudir d’allò que podem fer, sense pensar en allò que no podem fer. Fas reflexions que són més pròpies d’una persona que ha viscut tota una vida, que no d’un jove de vint-i-cinc anys.
Perquè la malaltia s’ha precipitat en els últims anys i ho he hagut d’afrontar, però això ha fet adonar-me que cal pensar més i donar gràcies pel que tens i pel que pots fer, en lloc de queixar-te del que no tens. Quan acceptes les limitacions, és quan et sents més lliure.

– Una de les grans malalties de la societat són l’angoixa, la depressió, la infelicitat…
Crec que la felicitat també és no centrar-te en tu mateix, sinó en el que pots fer pels altres; compartir, alegrar-te de les seves alegries i celebrar-les. Tots tenim problemes i el que cal és superar-los. Els meus pares educant-me per ben morir, m’han educat per viure amb plenitud, hem de mirar la part positiva, sobretot centrar-te en els altres. No cal anar a l’altra punta del món per ser feliç, hem de fer una societat millor, ho hem vist en aquesta pandèmia.

– Parles sovint dels teus gossos, del Barça, dels Txarango, els Manel. La música t’ajuda molt?
Pel meu sant els pares em van regalar unes entrades per poder veure els Manel al TA de Sant Cugat i vaig gaudir moltíssim. La música és vida, és alegria, refugi i t’ajuda a viatjar, la meva àvia sempre deia que “quien canta su mal espanta”, Els Txarango un dia em van fer una vídeotrucada i també en Pep Guardiola, són grans regals! Com la natura, els animals, em fan molta companyia.

– Ets de Sabadell, els teus pares de Sabadell i de Terrassa i tu has estudiat a Sant Cugat i vius a Matadepera, amb unes vistes espectaculars sobre el Vallès.
Sí, he fet una fotografia cada dia de l’any de la posta de sol sobre el Vallès, sempre des del mateix lloc i a la mateixa hora. Tres-centes seixanta-cinc fotografies, les imatges són com la vida que té molts colors i tonalitats, uns dies són grisos, uns lluminosos…

– Dediques un capítol al teu avi Joan que sempre deia: “Déu meu, un dia més d’enteniment que de vida” què vol dir per a tu?
Tocar de peus a terra no perdre el cap i sobretot, poder arribar al final amb plena lucidesa. Estic rebent moltíssims missatges de persones que m’agraeixen el llibre, gent que ha perdut un fill, gent gran, mestres… Em diuen que quan tenen un mal dia, val la pena de llegir-lo. Només que ajudi a una persona, ja haurà valgut la pena i em sentiré satisfet.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com