Em sap greu

Em sap greu no tenir sempre la força
per censurar en veu alta
tot allò que em sembla cruel, mesquí
i amb motiu de blasme.
No tenir prou veu per explicar ben alt
tot allò que no puc digerir.
No tenir prou capacitat ni destresa
per a saber construir.
Que la llista de paraules que conec sigui curta.
Sembla com si, només amb una vida
no n’hi hagués prou, per més que duri.
Jo sempre em sento aprenent de tot.
Potser no ha estat fàcil trobar el meu camí,
he hagut d’esquivar molts pals de les rodes.
També diuen que només ens demanaran comptes,
de fins allà on podem arribar.
Prou que procuro tenir els sentits atents,
encara que estiguin plens de interferències.
I costa destriar allò que alguns volen que vegis
del que és essencial de debò. Almenys per a tu.
També veus que per bones intencions que tinguin
moltes i moltes persones,
la maldat va sorgint dels racons més impensats.
Com també dels llocs on ja es veia venir.
Això neguiteja: Pot sorgir foc de dins les muntanyes.
De les pors ancestrals que ens fan
les coses que no entenem.
De desitjos mal païts, d’ambicions desmesurades.
De cervells ennuvolat per mals destins. I també,
quin greu! Senzillament, per educacions inadequades.