El sexe és goig per al cos igual que l’amor és goig per l’ànima.

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 34

El cos i l’ànima són dos ens que, formant part de la persona, tenen prioritats diferents; mentre el cos, d’ençà que és concebut, mira de satisfer les seves necessitats de supervivència, l’ànima, pel seu orígen espiritual, cerca la pau, la joia i l’amor. Escandalitzat pels casos de “la manada” i de les noies violades a Manresa per un grup de brètols sota els efectes de les drogues i l’alcohol, il.lustraré la meva reflexió amb la història de dos adolescents bagencs de finals dels anys 60 del segle passat, un noi i una noia, que es van conèixer en una festa. Ja de bon principi experimentaren una atracció física mútua i no s’aturaven a pensar en res més: s’agradaven i prou. Ella era verge però, venint d’una família de costums liberals i encuriosida per les històries més o menys fictícies que li explicaven les amigues, no li feia escarafalls a la possibilitat de tenir una “aventura” amb el noi que li agradés.
Al cap de poc, a l’apartament d’un amic d’ell, van tenir una primera experiència sexual que no els va satisfer gens i, unes setmanes més tard, ho provaren una segona vegada i una tercera, fins que ella va quedar embarassada. Ell tenia 18 anys i ella 16. Tot i les precaucions, no havien fet servir preservatius perquè estaven prohibits i eren difícils de trobar. Quan la noia li ho va comunicar, ell no s’ho podia creure; la primera pensada que va tenir fou desentendre-se’n i fugir ben lluny. Mentre ella somicava, al xicot només li passaven pel cap retrets i dubtes sobre la seva parella: “Com he pogut ser tan babau i caure en el parany d’aquesta manera?” “Per què no m’ha avisat del risc de quedar prenyada? “…I qui pot assegurar que jo sigui el pare de la criatura?”
L’enuig i el menyspreu es reflectia en la seva mirada i en els insults que, un darrere l’altre, escopia a la noia. Ella romania amb el cap cot i sense dir res, a banda d’algun sanglot de tant en tant; se sentia culpable i totalment indefensa davant els retrets del noi. Van decidir no veure’s durant un mes per reflexionar, bo i mantenint l’embaràs en secret. Transcorregut el temps acordat, el jove ja gairebé s’havia oblidat del tema però un vespre ella va anar a esperar-lo a la sortida de l’Institut Lluís de Peguera on cursava estudis de Batxillerat Superior i, agafant-lo al vol, li va dir: “Hem de parlar”. Van anar a seure en un banc del passeig i, mentre ell fumava un ducados, la noia va comentar-li que ja estava de tres mesos i que no podia seguir ocultant el seu estat car la panxa se li començava a fer grossa. Ell insistí que no era culpa seva si els dos l’havien cagat i que era ella qui havia de resoldre el “seu” problema. La noia se’l va mirar amb ràbia i li va etzibar: “O m’ajudes o em mato!”. Davant la dramàtica disjuntiva que li posava, el jove es va acollonir; un calfred li va recórrer el cos de pensar en el mal que ella li podria arribar a fer. “Aviam, aviam, hi ha solucions…” va respondre ell una mica atropelladament, sense estar gaire segur del què li diria a continuació. Va fer un sospir, carraspejà i prosseguí: “…un company d’institut m’ha parlat d’una dona de Terrassa que et pot treure el problema de sobre.” “Parles d’avortar? Va tallar-lo ella de cop; “Ni pensar-ho! “Llavors, què fem?” “Penses dir-ho als teus pares?” va preguntar ell, contrariat. Ella se’l guaità amb ulls vidriosos; ja no era aquella mirada d’odi d’uns instants abans, sinó de desesperació. “Vull que anem tots dos a parlar-hi”. “Estàs boja?” exclamà el noi agitant els braços nerviosament després de llançar la burilla de la cigarreta; “Abans m’aixeco d’aquest banc i desapareixo de la teva vida per sempre més!”. Hi va haver un silenci feixuc en el qual només se sentia la remor dels cotxes que passaven. El sol ja s’havia post, el cel s’enfosquia amb un ball d’orenetes i començava a fresquejar. Els llums dels fanals es van encendre. Ell, ja més calmat, es va acostar a la noia i li va posar un braç a l’espatlla. “Sigues assenyada: què vols fer amb 16 anys i amb una criatura? Et desgraciaràs la vida!”.
Mentre la tenia abraçada, el noi se la va mirar amb tendresa: “Tots dos hem pecat d’incauts. El goig que sentien els nostres cossos quan estàvem junts ens va cegar i no pensàvem en les conseqüències. Et seré franc: ara mateix em sento incapaç de casar-me i tenir una família a la que
alimentar. Encara soc jove i tinc aspiracions; quan acabi la revàlida de 6è. vull iniciar una carrera i després anar-me’n a l’estranger. No m’entra al cap comprometre’m amb una noia. A més, com sé que el nen és meu?” Ella, indignada, es tragué bruscament el seu braç de l’espatlla i s’incorporà; fitant-lo als ulls, li va dir: “No sé si t’ho has fet amb altres noies i tampoc vull saber-ho. El que sí que puc assegurar-te és que tu has estat el primer”. Davant el silenci del noi, ella es va plànyer: “Ara m’adono que m’he equivocat amb tu; jo creia que m’estimaves”. Ell es defensà arronsant les espatlles: “Però…com puc estimar-te si amb prou feines et conec?”. La noia prosseguí: “Quan estaves sobre meu mentre m’acariciaves els cabells i em besaves panteixant de plaer, em sentia tan feliç que totes les altres coses del món sobraven. No pensava en les conseqüències del que estàvem fent”. “Doncs podies haver pensat una mica!” li recriminà ell; “I ara què? Jo no vull la criatura!”.
Al final la convencé d’anar a Terrassa; ell, amb els seus estalvis, pagaria les despeses de l’interrupció de l’embaràs.
Era un dissabte d’abril clar i assolellat; la noia va dir als seus pares que estaria tot el dia fora d’excursió amb unes amigues; una excusa no gaire elaborada però que va tenir el seu efecte. Prengueren el tren de bon matí i a les 9 ja eren al domicili de la dona a la qual havien contactat prèviament: una gitana seixantona i grassota que feia avortaments clandestins amb l’ajuda d’una neboda. La intervenció fou molt dolorosa i sense anestèsia. La dona, nerviosa, ordenà al noi que no es mogués del costat de la seva parella i l’immobilitzés amb els braços ja que no s’estava quieta. Entre crits esgarrifosos de la pacient, la llevadora aconseguí finalment extirpar el fetus i ella, de cop i volta, deixà de cridar. Un flux de sang brollava del seu cos i no hi havia manera d’aturar-lo malgrat els esforços de la gitana. La jove empal.lidia minut a minut i el seu alè cada cop era més imperceptible. El noi llançà un crit desesperat: “Que se’ns en va!” L’experta en avortaments intentà reanimar-la tot seguit colpejant-li el tòrax diverses vegades i, després d’uns instants d’angoixa, tornà en si. Al cap d’una estona la sang havia deixat de brollar i les seves constants vitals es normalitzaven. El perill havia passat però la noia estava molt feble; tant, que gairebé no podia obrir els ulls per veure el rostre del seu company amarat de llàgrimes. La gitana va comentar al xicot que calia fer una transfussió de sang i ell s’hi va prestar. Per fortuna la seva sang era compatible amb la d’ella. S’assegué en una cadira al seu costat i, a través d’un tub, el fluid vermell passà d’un cos a l’altre. Vers la una del migdia, ja més refets després de prendre unes galetes i uns sucs de taronja que els havia ofert la neboda, sortiren d’aquell cau i anaren a una fonda a dinar, prop de l’estació. Ell no podia deixar de pensar en el risc que havia corregut la noia per culpa seva i la mirava amb preocupació; havia estat a punt de morir!
Van agafar el tren de tornada a Manresa i, en el vagó mig buit, el jove romania abraçat a la seva parella que tenia el cap recolzat en el seu pit; encara li feia molt de mal la panxa. Ell, cada cop que aclucava els ulls, revivia el malson de veure la noia agitar-se i cridar com una boja damunt aquella llitera llardosa, amb les cames obertes, mentre la gitana furgava en les seves entranyes; i s’estremia en recordar com aquell manyoc de carn ensangonada que finalment havia tret del seu ventre era llençat a una galleda junt amb els estris, cotons i gases que havien fet servir per interrompre l’embaràs. Una experiència que el jove no oblidaria mai.
La família de la noia descobrí el que havia passat tan bon punt ella va posar els peus a casa; el seu estat físic abatut i aclaparat pel dolor ho posava en evidència. El pare, foll d’ira, volia matar el causant del mal tràngol de sa filla però, davant les mostres de penediment del noi, se’n desdí i no arribà a cometre cap disbarat. Per sort, la xicota es va recuperar al cap d’unes setmanes i, a partir de llavors, se li desvetllà al jove un instint de protecció desmesurat vers aquella adolescent a la que tant mal havia fet, que derivà en un amor increïble; va arribar a estimar-la tant que estava disposat a renunciar a tot per romandre al costat d’ella. Va demanar-li perdó mil vegades i li va prometre que, si l’acceptava com a marit, s’hi casaria. Fidel a la seva promesa, quan el jove va acabar la carrera d’enginyeria després del parèntesi militar, la va convertir en la seva esposa. No van tenir fills (la destrossa que la gitana havia fet en el cos de la noia era irreversible i va frustrar per sempre més el seu anhel de ser mare), però l’amor que compartien era tan gran que visqueren junts fins a la vellesa amb les seves ànimes felices i en pau.

imatge: diariandorra.ad