0 Shares 270 Views

El record és un jardí florit per on s’hi passeja l’ànima (7)

19 octubre, 2018
270 Views

M. 1433

Capbussar-se en el record és com traspassar un portal ple de boira. Però un cop ets dins et trobes en un jardí immens on floreixen tota mena d’arbres i plantes. Hi ha quatre trams ben diferenciats en el jardí: el de la primavera amb el seu esclat de colors i amb totes les gammes del verd; el de l’estiu amb tot allò que comporta la maduresa i la fructificació; l’àmbit de la tardor suau i tèbia, amb una nova florescència on predominen tons ocres i d’aram; i el reialme de l’hivern blanc i glaçat, amb la terra adormida, els arbres somorts, els sarments dels ceps despullats de tota verdor, i el paisatge amarat de quietud i de silenci.
Quan la meva ànima passeja pel primer tram em retrobo amb la meva infantesa i en un entorn antic però entranyable: sento l’olor de l’herba tendra, el perfum del gessamí i la intensa flaire dels rosers d’alguns patis de les cases de Sant Fruitós; veig els camins vorejats de camamilla, roselles i pixallits, i noto l’aire fresc i pur com un bàlsam que acaricia la pell. El cel és blau, d’un blau dens i lluminós on s’hi gronxen estols de falciots i orenetes amb llur alegre xiscladissa. D’arreu m’arriba el cant de les merles, dels puputs i dels rossinyols; i em veig a mi mateix, un nen de pocs anys, perseguint papallones i collint flors silvestres per fer un ram per la mare. No hi ha temps per pensar en res que pugui distreure la joia de l’ànima: identifico gent estimada tal com era en aquella època, revisc moments agradables, i ressonen rialles i somriures embolcallats amb un mantell on s’hi barregen els records i els somnis. De les hores amargues i de neguit, que segur que també n’hi havia, no en queda ni rastre.
Segueixo caminant pel jardí ufanós on hi regna l’eterna primavera i a poc a poc entro en el tram de l’estiu on la natura ofereix tota sa plenitud i esplendor: la ginesta perfuma l’aire; els arbres estan carregats de fruit; els camps daurats, curulls d’espigues dansant al vent; una mar de vinyes verdeja amb el raïm protegit sota els pàmpols i la vida flueix pertot amb una exuberància extrema. El cel és diàfan i el sol escalfa amb tota la seva força. Canten les cigales en un ambient càlid que convida a cercar l’ombra i a la nit ressonen els grills. És just en aquell instant que torno a sentir el frec dels éssers que estimo, les veus dels qui ja no hi són, el caliu de llurs abraçades, i recupero els dies en que van néixer les filles, les estones joioses passades amb elles; i contemplava neguitós com de ràpid creixien mentre un sentiment agredolç em negava els ulls, car era conscient que un jorn volarien i em deixarien sol…
I és amb aquesta resignació pròpia del pas del temps que la meva ànima entra a la part del jardí on hi regna la tardor amb les seves olors renovades i els seus colors de coure, càlids com el caliu d’una llar encesa. La natura ha madurat igual que jo; m’adono que acumulo més passat que futur i, a semblança de les fulles mortes dels arbres, éssers entranyables i propers es van despenjant de la meva vida i em diuen adéu. També ho fan els falciots i les orenetes que, pressentint el fred i la neu, emigren en estol vers terres més temperades, deixant els seus nius buits i a mercè de les intempèries. Però tornen a sortir les flors i revisc una segona primavera, tot i que la il.lusió i la joia de la primera estació de l’any ha desaparegut definitivament. És com el sol de ponent que daura el paisatge i allarga les ombres vers l’infinit, intentant projectar imatges de fantasia per fer més plaent l’hora tardana que ens aboca a la nit. L’aire tebi em porta flaires de raïm madur, de remors de verema i de blat de moro. Hi ha moments per a l’enyorança i també oportunitats per adaptar-nos a la nova estació. La primavera resta llunyana però les flors que omplen el paisatge ens afalaguen amb el seu perfum i ens fan comprendre que la vida continua i que cal seguir endavant.
I així, pas a pas, m’acosto al jardí de l’hivern on hi regna la solitud i el silenci. Encara neixen flors, sobretot violetes, campanetes i, si ha plogut prou, moltíssims bolets; bolets com els que collíem en família, cadascú amb el cistell sota el braç i rivalitzant a veure qui l’omplia més depressa. Si l’anyada era bona en tornàvem ben carregats i passàvem agradables estones triant-los i netejant-los. Mentre ho fèiem, ens explicàvem anècdotes i detalls de la collita entre crits i rialles dels presents. No era estrany que per sopar en féssim un tast abans de posar-los en conserva. Tot pensant-hi, recupero l’olor inconfusible dels rovellons a la planxa que coïa la mare, regats amb oli d’oliva, ben daurats i amb un polsim d’all i julivert.
Quan el passeig de l’ànima pel jardí del record arriba a la seva fi, els colors del paisatge tendeixen al gris i la rosada que tant agrada a les flors esdevé gebre i els provoca una mort dolça abans que pateixin les terribles fuetades del fred hivernal. Els camps són erms, els ceps nus i la natura roman en repòs. De sobte, sota un cel feixuc i en l’aire quiet del matí, comencen a caure flocs de neu que al cap d’unes hores transformen el jardí inert en un desert de blancor. Bilions de cristalls de gel cobreixen el paisatge amb llur perfecte i microscòpica geometria i qui sap si en el nucli d’aquests minúsculs cristallets de divina puresa no hi nia una nova ànima caiguda del Cel que aviat serà llum de vida en el cor d’un nadó?

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com