L’any 1700, Carles II l’últim Habsburg hispànic va morir sense deixar descendència. Aquest fet va ser l’origen d’un conflicte internacional entre les potències europees. A casa nostra, el conflicte es convertí en guerra civil.
El dia de Sant Jaume de l’any 1713, les tropes franco-castellanes van deixar la ciutat de Barcelona incomunicada. El setge va durar 413 dies.
Com que Barcelona aguantava el setge, el 6 de juliol de 1714, Lluís XIV rei de França destituí al duc de Pòpoli nomenat pel seu net Felip V. El Rei Sol, imposà el duc de Berwick, fill il·legítim de Jaume II d’Anglaterra i mercenari a la cort de França.
El matí plujós de l’11 de setembre de 1714, els soldats franco-castellans van entrar a Barcelona per la Bretxa Reial, però els esdeveniments no van anar com el duc anglès
Homes, dones, infants i gent gran van defensar cada pam de la ciutat: carrer a carrer i baluard a baluard. Santa Clara, Sant Pere, El Portal Nou, el convent de Sant Agustí…, Els dos bàndols estaven esgotats. Una gesta tan excepcional que es va guanyar l’admiració dels mateixos generals borbònics.
La relació de forces era molt desproporcionada. 35.000 borbònics en contra de 5.000 resistents. Deu hores i mitja després de l’assalt, els borbònics havien aconseguit una penetració modesta al nucli urbà, i les baixes entre morts i ferits es comptaven per milers en ambdós bàndols. Per això les autoritats de la ciutat van decidir que havia arribat l’hora de capitular, per evitar la repressió indiscriminada sobre el poble.
Entre l’11 i 13 al migdia, les autoritats catalanes i franco-castellanes van mantenir contactes per acordar una capitulació negociada, i no la rendició incondicional que pretenia Felip V.
En la capitulació negociada entre els borbònics franco-castellans i la resistència catalana es va acordar que Barcelona no seria saquejada ni els seus defensors serien represaliats. El règim borbònic no va complir la segona clàusula i, al cap d’unes setmanes, va empresonar els caps militars catalans.
