El poder mediàtic és l’arma que utilitzen els governs -per manipular el poble (3)

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 30 – 3a.part

Continuant amb el capítol iniciat fa dues setmanes i sospesant els fets esdevinguts a Catalunya i Espanya en els darrers deu anys, el meu veí Innocenci Calveras posa èmfasi en la manca d’actitud negociadora del govern espanyol davant el repte català. Diu: “Aquí es veu clarament el tic autoritari dels dirigents de Madrid, més propensos a imposar la “força de la llei” que no pas arribar a acords amb el govern de la Generalitat per trobar una solució definitiva al plet català. De Madrid han arribat expressions com “la unidad de España está por encima de la verdad” dita per un director de diari, o bé “sin Ley no hay democracia” dita per una autoritat judicial, o també “nadie está por encima de la Ley” dita pel monarca Felipe VI, quan l’evidència demostra clarament que això últim, almenys pel que fa a la família reial, no és pas cert.”
I reflexiona: “Predicar que la unitat d’Espanya está per damunt de la veritat o que sense lleis no hi ha democràcia és inquietant en un país que presumeix d’ésser un dels més avançats del món en drets democràtics. La premsa de Madrid i els partits anomenats “constitucionalistes” tenen especial interés a propagar que a Espanya no hi ha “presos polítics” sinó “polítics presos”. No entenc com uns demòcrates convençuts, l’únic “crim” dels quals ha estat posar urnes seguint un mandat del poble a qui serveixen, puguin ésser tractats igual que els polítics corruptes que són a la presó.” I rebla: “La publicació a la majoria de diaris estatals d’expressions com “el órdago separatista”, “golpe de estado a la democracia”, “los golpistas catalanes”, “organización criminal” o “155, ya!” tal com exigeixen els partits de dreta, pretén justificar l’ “A por ellos” i predisposa irresponsablement el poble espanyol en contra d’una part significativa d’ell mateix. No és cert tampoc que els catalans estiguem enfrontats els uns amb els altres i dividits per culpa de l’independentisme; en tot cas tenim idees diferents i les discutim igual que els afeccionats de dos equips de futbol o entre simpatitzats de partits polítics rivals.”
L’Innocenci, junt amb molts milers de catalans, va desplaçar-se fa poc a Madrid per demanar la llibertat dels presos i preses polítics, i el retorn dels exilats. La mateixa premsa i canals de televisió i radio que havien exalçat la manifestació del PP i Ciudadanos junt amb l’extrema dreta de VOX a la plaça de Colón uns dies abans, van ignorar l’acte multitudinari de l’independentisme català a Madrid i, si en van dir res, fou tan sols per difamar-lo i menystenir-lo.
Allò que més indigna l’Innocenci és que en els últims anys s’ha arribat a publicar que “els nens de les escoles catalanes són castigats si parlen castellá al pati” o bé que “els separatistes catalans són xenòfobs, supremacistes i odien Espanya”. “Aquestes afirmacions…”, s’exclama el meu veí, “són falses i haurien d’avergonyir qualsevol espanyol mínimament informat.” I assegura: “Si algú a Catalunya té odi no és pas als espanyols sinó a una colla de polítics i mitjans ben untats pels poderosos, que defensen una Espanya carca, centralista, agressiva i caciquil, pròpia del segle XIX.” Per demostrar-ho, l’Innocenci m’ensenya retalls de diaris on hi ha denúncies de comptes inexistents de polítics catalans en bancs suïssos, declaracions de rellevants personalitats de la Corte que diuen que “els catalans són nazis”, que “els llaços grocs en solidaritat amb els presos polítics són símbols de caire feixista que van contra la llibertat d’expressió”(?) i que “l’anomenat procés català és populisme pur com el de Marine Le Pen a França o el de Matteo Salvini a Itàlia”(?).“Mare meva, mare meva!” exclama l’Innocenci posant-se les mans al cap.
La presència recent dels presoners polítics catalans al Congreso per prendre possessió com a diputats i senador després de rebre el suport de més d’un milió i mig de votants, és vista pels tertulians madrilenys com “una mostra de la grandesa de la democràcia espanyola que permet acollir al Parlament espanyol fins i tot aquells que la volen destruir”. “Disculpin?” es pregunta l’Innocenci perplex;
“Junqueras, Rull, Turull, els Jordis, Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa no intentaven destruir cap democràcia perquè són demòcrates convençuts; en tot cas, seguint el mandat del Parlament català, amb el referèndum volien portar-la fins a les últimes conseqüències. Els qui la volen destruir són els feixistes de Vox, però ai! aquests són patriotes i al capdavall defensen la mateixa idea d’Espanya que ells.”
En resum: potser algun dia seran majoria els espanyols que entendran que el concepte d’Espanya com a nació única no és viable en una democràcia plena, tenint en compte que la dita “nació” s’ha construït a partir de la idea imperialista castellana de derrotar, humiliar i assimilar pobles amb llengua i cultura diferents. El mateix nom d’Espanya com a Estat unitari no té més de dos segles; fins llavors era un ens geogràfic que abastava totes les nacions de la península, Portugal inclòs. Oficialment el rei de Castella ho era també, per raons dinàstiques o per dret de conquesta, de tots i cadascun dels pobles de l’imperi (a semblança de l’actual reina d’Anglaterra que ho és del Regne Unit i de determinades antigues colònies britàniques com ara Austràlia, Nova Zelanda o Canadà); però recordem que a Catalunya el monarca era proclamat comte de Barcelona (no rei), després de jurar les constitucions i privilegis dels catalans. Amb l’entrada dels Borbons a començaments del segle XVIII, aquesta organització confederal de les “Espanyes” arriba a la seva fi per la força de les armes i, després de la guerra de Napoleó a començaments del segle XIX, s’imposà el concepte jacobí de nació amb la divisió d’Espanya en províncies.
Mentre el poder mediàtic mantingui el poble espanyol manipulat i vagi seguint al peu de la lletra les consignes d’uns governs que prefereixen enfrontar-lo a Catalunya en comptes de cercar solucions democràtiques a un problema que ja fa 300 anys que dura, Espanya no se’n sortirà.
El meu veí Innocenci, ingenu ell, encara espera un miracle.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin