0 Shares 325 Views

El nen de l’avi – Aina Rosas Soria

3 agost, 2018
325 Views

M. 1426

Guanyadora de la 29a edició del Concurs Infantil de Contes Montpetit (Categoria A)

Hi havia una vegada un nen que es deia Nil. Vivia en una petita casa a les afores de Vilabella amb els seus pares i la seva germana gran. El Nil tenia deu anys, era molt mogut, intel·ligent, divertit i li agradava molt fer bromes.
Tenia els cabells castanys, la cara rodoneta, el nas petit i els ulls blaus com l’aigua de les platges del Carib.
Un dia, va anar a celebrar l’aniversari de la seva mare a casa dels seus tiets, abans de les postres els seus pares li van demanar que anés a buscar una ampolla de cava. Quan ja era a les golfes, sense voler li va caure una capsa vella de cartró. En mirar que hi havia va veure unes fotografies del seu avi, en veure-les es va posar trist perquè mai l’havia pogut conèixer.
Unes setmanes després, sortint de l’escola, va decidir anar-se a comprar un pastisset per a berenar. Pel camí va xocar amb un senyor gran al que li van caure les ulleres i se li va escapar el gos. En Nil en veure el desastre que havia creat, va recollir les ulleres i es va posar a perseguir el gos fins que el va agafar.
El senyor, molt agraït, li va donar les gràcies, i li va dir que es deia Manel. En sentir aquell nom en Nil va recordar que quan ell era petit, un home que es deia Manel anava a jugar amb ell al parc, però no va tenir temps de pensar, perquè just en aquell moment va passar la seva àvia i en veure en Manel es van posar a parlar: que si la família, que si aquest s’havia fet mal al braç, que si els amics…
En Nil no entenia res, però la seva àvia li va explicar que en Manel i el seu avi havien estat molt amics. Ell volia saber moltes coses sobre el seu avi i en Manel ho va notar, per això li va demanar si el dia següent volia anar a casa seva i li explicaria més coses sobre l’avi. I tal dit tal fet, al dia següent en Nil va anar al petit pis d’en Manel. Van passar-se la tarda rient, explicant-se coses, passejant el gos…
I així durant setmanes.
En Max i el Pol, els seus millors amics, començaven a estranyar-se i enfadar-se ja que feia molts dies que el Nil no jugava amb ells i es pensaven que ja no volia ser el seu amic. Ell molt estranyat de que no li parlessin, els va dir que totes aquelles tardes havia estat fent companyia a en Manel. Des d’aquell dia el Nil i els seus amics no es van enfadar mai més.
Al cap d’uns dies, quan el Nil anava a casa d’en Manel, es va trobar al seu veí que li va explicar que en Manel estava a l’hospital perquè havia caigut per les escales. Molt preocupat, va anar corrent a l’hospital. Es va tranquil·litzar molt quan un metge li va dir que amb una mica de repòs es recuperaria.
Però el que no va tenir en compte va ser que aquell dia no havia fet els deures.
Al dia següent, en arribar a l’escola la mestra li va demanar que li entregués els deures i ell li va dir que no els havia fet. La mestra, molt estranyada, li va demanar una explicació i ell li va dir que en Manel havia caigut. Ella, molt contenta de que el Nil hagués estat fent companyia a una persona a la què li feia falta, li va dir que estava molt orgullosa d’ell.
Al cap d’uns dies, quan el Nil va anar a veure al Manel li va dir:
– Avi quan et trobis millor, anirem a passejar el gos i et donaré el regal del teu aniversari.
A en Manel li van començar a brillar els ulls, per a ell el millor regal havia estat que un nen tan especial com en Nil li hagués dit avi.
Per a ell el Nil s’havia convertit en el net que sempre havia desitjat, i per al Nil, el Manel era com l’avi que no havia pogut conèixer.
Vet aquí un gos vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com