El mas de Santa Clara.

A la pubilla li van posar el nom de Clara perquè era el nom del mas. Haurien volgut tenir més fills però no els en van arribar mai. La Clara era una nena molt llesta i decidida que tenia un gran amic: el Martí. El Martí era el fill dels masovers i havia nascut el mateix any que la Clara. De petits ja eren inseparables, sempre volien estar junts, encara que als pares de la Clara no els agradava veure que la seva filla només tenia ulls per el Martí.
Quan la nena va tenir nou anys, la van internar a un col.legi de noies perquè tingués una bona educació i, de passada, per apartar-la del Martí. La Clara mai s’hi va sentir bé en aquell col.legi i només esperava els dies de vacances per poder tornar al mas i veure el Martí. Tant era arribar al mas, com esmunyir-se a un rierol que passava prop de la propietat del seu pare on el Martí hi anava a pescar, a vegades amb bertrol. Allà s’hi trobaven sempre tots dos.
Els pares del Martí avisaven al noi que no s’apropés a la Clara perquè veien perillar la seva feina al mas. Sabien que els amos no aprovaven la inseparable amistat que sentien l’un per l’altre. Els pares de la Clara la renyaven a ella i li preguntaven què era el que hi veia en el Martí. Sí que era un noi molt guapo però estava clar que no feia per ella.
Tot era inútil, quan la Clara podia passar uns dies al mas corria com una daina fins arribar al rierol, el Martí feia el mateix, un cop allà no es cansaven de mirar-se i admirar-se totalment embadalits l’un de l’altre. Fins que va arribar un dia que el pare de la Clara va parlar seriosament amb el pare del Martí: no acceptava aquella dèria del joves i faria el que fos per a separar-los. De moment –va dir- enviarem la Clara uns mesos a Anglaterra.
La Clara i el Martí estaven segurs que s’estimaven molt, però això només ho tenien clar ells, ningú més ho volia acceptar. Amb més ànsia que mai, sabent que els separarien, cada dia s’escapaven de la maleïda vigilància a què estaven sotmesos, i es trobaven sempre en el rierol. Un vespre, el pare de la Clara i el pare del Martí es van amagar prop del rierol per esbrinar que era el que hi passava allà amb els seus fills.
El Martí i la Clara hi van arribar corrents i es van parar prop d’un gorg d’aigua mansa, es van ajupir prop de l’aigua fins que van veure-hi els seus rostres reflectits. La seva joventut i bellesa emmirallada sobre l’aigua els retornava encara més perfectes del que eren. El Martí parlava amb la Clara mirant la imatge que lluïa sobre l’aigua; la Clara feia el mateix, mirava i parlava a la imatge del Martí resplendent en el clar mirall de l’aigua. Després d’aquest diàleg, que semblava màgic, es van apartar de l’aigua i es van abraçar fortament fent dels seus cossos un sol cos.
Els seus respectius pares van quedar molt impressionats del que havien vist, alguna cosa sabien del mite de Narcís, però Narcís només havia vist la seva pròpia cara sobre de l’aigua, va descobrir la bellesa d’elll mateix. La diferència del que havien presenciat els respectius pares, va ser que el Martí admirava la bellesa de la Clara sobre l’aigua, i la Clara es va enamorar de la bellesa del Martí que resplendia sobre l’aigua, cadascun d’ells va admirar la bellesa de l’altre. Els desconcertats i esparverats pares van intuir que difícilment tindrien prou arguments i prou força per trencar l’encís que la Clara i el Martí sentien l’un per l’altre.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin