El lilà.

M. 1460

La Neus i els seus pares tenien la mala sort d’haver de conviure amb un veí molt conflictiu que es deia Ernest.Les cases on vivien eren de costat; a més, davant les cases tenien un hort, també de costat, partit per un camí mitger que era el que separava els horts. Un hort era del pare de la Neus i l’altre era de L’Ernest. Tots els veïns sabien prou bé com era l’Ernest: cridaner, malcarat i busca-raons.Però una cosa era saber-ho i l’altra era haver-lo de tenir sempre per veí, i haver de suportar tan de prop les seves males llunes. Era com un malson.
Aquesta toia de veí, no suportava les flors, i feia temps que rondinava molt i fort perquè la Neus havia demanat al seu pare que li plantés un lilà en el seu hort, és clar. A la Neus, les flors del lilà l’enamoraven, les adorava. El seu pare n’hi havia plantat un, ja feia temps, i s’havia fet tan ufanós que estava a prop del fatídic camí mitger. A plena primavera, quan el lilà estava esplèndidament florit, que feia goig de veure, i la Neus en gaudia plenament mirant-se’l i fent-ne preciosos rams per posar al menjador de casa seva; l’Ernest , es va atrevir a fer-li la corretgeta.
La corretgeta consisteix en fer un gran tall rodó a tota l’escorça d’un arbre per fer-lo morir. La Neus va veure com el seu preciós lilà s’anava pansint, pansint, i que es moria. Plorant va demanar al seu pare que què li passava al lilà, tan ufanós que estava i ara es moria tan de pressa. El seu pare es va adonar del tall que envoltava tronc de l’arbre, i mentre s’ho mirava, l’Ernest, des del seu hort estant, i amb to burleta, li va dir que sí que ho havia fet ell perquè – segons ell- una branca de l’arbre entrava dins el camí mitger.
El pare de la Neus li va contestar que no calia matar tot l’arbre només perquè una branca “suposadament” “fregava” al camí mitger. A més, t’has ficat dins del nostre hort, li va dir. I va continuar: “t’has ben guanyat la fama de taujà que tens. Aquesta vegada no n’has tingut prou de donar disgustos a les persones grans que t’has hagut de rebaixar a disgustar, i molt, a una noieta de deu anys. Ets un poca pena i un miserable.
Durant aquella mateixa primavera que la Neus estava tan disgustada per no tenir el seu estimat lilà, se n’anava dalt d’un turonet on hi creixia ginesta. Amb unes tisores petites tallava les tiges i en feia rams. La ginesta també li agradava molt, i el seu pare li va dir que ja plantarien un altre lilà ben apartat de les ires de l’Ernest.
Va ser casualitat; un dia, mentre la Neus collia l’olorosa ginesta, va veure prop d’allà on era ella, a l’Ernest estirat a terra. La Neus es va espantar molt però va pensar que l’Ernest dormia, va córrer cap a casa seva amb la intenció de no dir-ne res a ningú per no haver de parlar d’aquest veí. Al vespre però, la nena va veure que a la casa de l’Ernest no hi havia llum, i sabia que vivia sol; aleshores, molt preocupada, va explicar als seus pares que havia vist l’Ernest estirat prop de les ginesteres i s’havia pensat que hi feia una becaina.
Van córrer a donar l’avís i van trobar l’Ernest, al lloc on deia la Neus, va resultar que havia tingut una feridura. Va estar temps a recuperar-se i va saber que havia estat la Neus qui es podia dir que li havia salvat la vida. La malaltia li va donar força temps per reflexionar, però no sol ser gaire probable que les persones canviïn de caràcter, no cal fer-se masses il.lusions en aquest sentit.
Potser per aquest motiu, la Neus i els seus pares es van sorprendre molt quan es van trobar que, el primer que va fer l’Ernest quan va estar ben recuperat, va ser presentar-se a casa d’ells amb cinc arbres de planter de lilà i els va demanar que per favor que els hi acceptessin. Naturalment, tant els pares com la Neus, els hi van acceptar. Van pensar que tot ha de tenir un començament…

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin