El Joc s’ha escapat.

M. 1457

El Joc era un gat novell, enjogassat, amb moltes ganes de veure coses. A la casa on vivia l’estimaven molt i, justament perquè l’estimaven molt, no el deixaven sortir al carrer. Tenien por que un cotxe l’aixafes tal com ja havia passat altres vegades en altres gats que havien tingut.
El Joc solia sortir al balcó de la casa on vivia i es mirava els arbres del carrer, pensava que havia de ser molt divertit enfilar-se dalt d’un arbre i veure el món des d’allà dalt i es queixava de què el tinguessin tancat. Per això un dia que els nens de la casa es van deixar la porta del carrer mal tancada, el Joc es va escapar pensant que només donaria un volt i ja tornaria. En ser fora al carrer li va venir una alegria tan gran! Es va enfilar dalt d’un arbre tal com somiava sempre i va pensar que calia aprofitar la sortida per donar un volt per la ciutat.
Caminava per les voreres de les cases perquè els cotxes li feien por, olorava les petites herbes i tota mena de coses que per ell eren ben noves. Estava tan entusiasmat i distret, que no es va adonar que s’allunyava molt de casa seva. Va voltar tot el dia i quan va voler tornar a casa es va trobar que no sabia com fer-ho i que tenia gana. Va ensumar on podia trobar menjar i el seu olfacte el va portar dins una cansaladeria. Com que no tenia ni gota d’experiència de res, va fer un salt sobre el taulell per agafar una mica de menjar però la cansaladera el va escridassar i el va fer marxar a cops d’escombra.
El Joc va quedar atordit per aquella brusquedat, no sabia ni que existís. A casa seva no l’havien picat mai, sempre tenia un plat amb ranxo i quan tenia gana menjava. També un vol amb aigua. Va arribar el vespre i el Joc a més de gana estava molt esporuguit. Va rondar a l’entorn alguns contenidors de deixalles, el seu nas li deia que allà dins hi havia coses per poder mitigar la gana, però tot estava tancat. Va ser a prop d’un contenidor on es va arraulir per passar-hi la nit. I va ser per aquí quan van anar sortint gats que de dia el Joc no els havia pas vist enlloc.
I tot aquells gats es van posar a parlar entre ells mentre l’observaven: “mireu, va dir un – ja ens n’ha vingut un altre”. “Sí, cada dia som més, li van respondre”, “el deuen haver fet fora de casa…n’hem de parlar de tot això…” El Joc no comprenia de què anava la conversa que tenien aquells gats desconeguts, fins que va aparèixer, dalt d’un arbre, un gatàs que semblava el John Wayne gatú i va dir: “A veure, què passa?”. “Passa que ja en tenim un altre, ja som un més a repartir –li van contestar”. El gat de dalt de l’arbre es va mirar detingudament el Joc i li va dir: Ep!,noi! Do´n has sortit tu? El Joc entre la gana i l’espant va quedar força encongit, però va contestar: “És que m’he perdut, no sé com tornar casa”.
“Apa nois!, va dir el gat estil john Wayne, que no ho veieu que és un gat de casa bona, que no li veieu el pèl lluent i a més va net”. Mira company, va dir, encarant-se amb el Jóc, nosaltres de casa no en tenim i cada vespre ens reunim en aquest racó de la ciutat perquè una bona dona ens hi porta menjar i un pot amb aigua. El que passa és que el nombre de descamisats va augmentant i tenim por que la bona dona es cansi de comprar ranxo per a tots, ho entens? De totes maneres no et deixarem pas de banda, però quan vingui la dona a portar el menjar, primer menjarem tots nosaltres; i si en queda, te’l podràs menjar tu, entesos?
El Joc va dir que sí, que entesos, que faria el que li diguessin aquella colla de gats de teulada i encara bo que els hagués trobat –va pensar. Quan ja era ben fosc, va arribar la dona que els portava menjar i tota la gateria hi van córrer ja que només menjaven un cop al dia. El Joc es va quedar una mica apartat mirant-los i amb el neguit de pensar que potser no en sobraria gens de menjar perquè tots tenien molta gana. Se sentia força vençut, tantes ganes que tenia de veure món i ara estava molt trist…
El va desvetllar al sentir la veu de la dona, que se’l mirava i va exclamar: Ei!!! Però tu no ets el Joc, el gat dels veïns? Ja m’ho han dit que et buscaven pel barri perquè t’havies escapat i els nens ben tristos… El Joc li va conèixer la veu, era una veïna que a vegades entrava a la casa on vivia i parlava amb la mare dels nens. Llavors, això volia dir que no era pas lluny de la casa, no havia pas estat tan ruc, be prou que hi hauria trobat l’endemà mateix. La dona el va agafar a coll, i el Joc va fer un llarg miol dient a tots aquells gats: “faré el que podré per vosaltres”.
A casa del Joc el van rebre amb festes i mims, tant dels nens com també dels grans, tots l’estimaven. Li van dir que li comprarien unes corretges per a gats i el traurien a passejar. El joc va pensar que no es queixaria mai més en sa vida perquè era el gat més afortunat del món.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin