Encerclada de somnis i muntanyes
caminaves per viaranys de bosc,
ombrívols amagatalls
on viuen ànimes màgiques,
bruixes sense dol,
nimfes enamorades
dels saltirons d’aigua,
quimeres arbrades
arrelades amb força
a la terra catalana.
Encerclada de somnis i muntanyes
he vist com t’endinsaves al bosc,
la lluna plena, antiga fada,
ha enlluernat el teu cos,
dona d’aigua,
que socorres els vianants perduts
amb el teu amor misteriós.
Segons la “mitologia” catalana, les dones d’aigua són uns éssers femenins d’extraordinària bellesa, mirada seductora, cabells llargs, rodejades de misteri… que habiten als estanys, torrents, salts d’aigua… No és fàcil trobar-les, però a la nit màgica de Sant Joan i algunes nits de lluna plena, hi ha qui diu que les ha vist en paratges ombrívols plens d’encanteri.
La “Flordeneu” que apareix al “Canigó” de Verdaguer seria l’exemple més conegut de la literatura catalana; també Caterina Albert parla de dones d’aigua quan el pastor de Solitud explica rondalles al vailet.
En el nostre poema coincideixen tots els elements de la llegenda: somni, amagatalls ombrívols, nimfes enamorades, saltirons d’aigua, ànimes màgiques… Al final l’autor, que ara parla en primera persona, enlluernat per la bellesa del seu cos, nota la força protectora de la fada per socórrer els vianants perduts. En el costumari català aquests éssers misteriosos representen bàsicament la força positiva de la naturalesa.
Tot forma un cercle de somni, perquè també la lluna plena era anteriorment una antiga fada.
Ferran Aisa (1948) historiador, periodista, assagista, poeta ha escrit i publicat diverses obres de la nostra cultura. El poema “Dona d’aigua” forma part del poemari “Terra de pas”.
