0 Shares 396 Views

Diguem-nos coses boniques

21 juny, 2017
396 Views

He de reconèixer que els començaments no van ser fàcils. No em va agradar gens que a la tardor de 2006, Catalunya Ràdio fes canvis a la seva programació, relegant “Els viatgers de la gran anaconda” a la franja de 6 a 7 de la matinada del diumenge, i en el seu lloc, un horari molt més raonable, de 9 a 10 del matí, es comencés a emetre “Eduqueu les criatures” de Carles Capdevila.

És clar que sempre podia escoltar el meu programa preferit per Internet, però en Toni Arbonés i els protagonistes dels fantàstics viatges pels llocs més recòndits del planeta ja no m’acompanyarien en els tranquils despertars i esmorzars dominicals.

De mica en mica, però, em vaig anar acostumant a les noves veus, als nous conceptes i a la nova programació, i tot i que jo no tinc fills, vaig acabar escoltant amb interès la seva particular i divertida manera de donar eines a mares i pares per aconseguir una educació reeixida. I de mica en mica, també, internament em vaiganar reconciliant amb l’emissora, el programa i el seu presentador, fins el punt de convertir-me en seguidora incondicional.

L’escoltava per la ràdio, el mirava per televisió, el llegia quan podia, i fins i tot, en alguna ocasió, vaig acompanyar a una amiga mestra a escoltar les seves conferències sobre educació que feia arreu del nostre País.

El 19 de gener de 2013, a la Sala de Plens de l’Ajuntament, vaig tenir l’honor de poder-lo saludar personalment amb motiu de la seva intervenció com a pregoner de la nostra Festa Major d’Hivern, i a tall d’anècdota, entre altres, recordo com, comparant-se amb el també pregoner David Biosca, humorísticament va reconèixer que li dolia que el seu pregó ja no fos el jove, sinó l’institucional.

De tot el que se’n pot dir, ara que ens ha deixat, se n’ha parlat i escrit abastament, però des del Montpeità no podíem pas deixar de fer-ne ressò. En nom propi però també en nom de tot l’equip que setmana rere setmana tirem endavant aquest setmanari, volem unir-nos a les mostres de condol de qui va ser un autèntic gegant de la comunicació.

Mares i pares, mestres, infermeres, periodistes, comunicadors i tot un seguit de col·lectius queden orfes del seu mestratge, però la societat en general també el trobarem a faltar, bàsicament per tota la seva trajectòria, però sobretot per com ha afrontat la malaltia, com ha viscut en temps difícils i com ha sabut posar paraules al sofriment propi i al de tanta gent.

El meu homenatge particular el faig utilitzant el seu últim titular per encapçalar aquest espai: “Diguem-nos coses boniques”.

Rosa Camprubí

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com