Crims a Sant Fruitós (Capitol XXIII – Temps)

Els lladres no havien vist a la Laia, estava just al seu darrere, així que quan va veure el panorama, tots nosaltres sent ostatges d’uns lladres, a punta de pistola, va agafar ràpidament el seu telèfon mòbil i va trucar al 112, demanant ajuda.

Va apartar-se del recinte mirant-me una última vegada amb les celles arronsades i encongint-se d’espatlles, com si m’estigués dient:

– Tot anirà bé, estic amb tu fins al final.

I aquells petits gestos em van servir per tranquil·litzar-me i calmar l’ansietat que cada cop anava en augment.

– Tothom a terra!

Va cridar un dels lladres, apuntant amb la seva pistola a un home d’uns quaranta anys, l’home tremolant va ajupir-se i es va estirar a terra amb les mans enganxades al cap com la resta dels que érem allà, jo, però, no vaig fer-ho a l’instant i això va provocar que un dels lladres se m’acostés i m’assenyalés amb l’arma.

– És que et vols fer el valent? Tira’t a terra!

Vaig fer-ho gairebé a l’instant, però aquelles petites dècimes de segon en les que vaig dubtar van ser suficients per poder veure com els cotxes de policia arribaven al carrer on era el supermercat.

……………………

Havien passat ja unes hores des que va començar l’atracament, tots nosaltres, els ostatges, estàvem reunits en una rodona, hi havia una mare amb la seva filla de quatre anys, dos avis agafats de la mà donant-se suport, cinc homes encara agafant el que portaven a les mans, els treballadors del supermercat i pocs més. Els lladres havien atracat els caixers i
havien posat tots els diners en bosses d’equipatge, el què seguia sense entendre era perquè encara no ens deixaven anar i marxaven, era per la policia? Era perquè no tenien manera de sortir vius i amb els diners? Per què?

– Senyors lladres – vaig dir amb un to de veu tranquil, quan realment estava molt nerviós. -Si ja heu robat els caixers, perquè ens manteniu aquí? – vaig preguntar.

Un dels lladres em va mirar, es va acostar a mi i va posicionar la pistola davant el meu front.

– Torna a parlar i una d’aquestes bales es creuaran
amb el teu cervell.

Va amenaçar-me, poc sabia aquell home que la policia ja estava entrant al recinte per una de les portes del darrere, i poc sabia jo el que m’esperava.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin