Cridar més fort no vol dir tenir la raó (2)

M. 1428

A la majoria no ens agrada cridar però de vegades ens hi sentim obligats per fer prevaler el nostre punt de vista sobre el de l’interlocutor que, òbviament, per nosaltres no té raó. De vegades tot comença amb una conversa normal, per exemple sobre futbol, on aviat es detecta que l’un crida més que l’altre; d’acord, això va amb la naturalesa humana i no hi podem fer res. Però si la conversa es va escalfant, l’altre, per tal d’ésser sentit pel cridaire que ja no escolta sinó que intenta imposar el seu criteri, ha d’aixecar la veu encara més i cridar ben fort per damunt dels crits del seu oponent per tal que aquest calli un instant i li deixi exposar la seva visió de la jugada. En un segon round l’altre hi torna i, si l’un insisteix que no és penalti i l’altre que sí, ja la tenim armada. Perquè les converses esdevinguin acalorades disputes entre dos afeccionats solen ajudar-hi molt els locutors de TV, els quals, a la vista de les imatges, acostumen a expressar llur judici sobre la falta comesa segons si senten simpatia per l’un o l’altre equip. També hi fa molt si la retransmissió va dirigida a complaure un públic determinat on, davant una falta xiulada o no, la culpa sempre és de l’àrbitre.
Jo us parlaré d’un cas quotidià que té a veure amb la majoria de xofers que trobem circulant per ciutat amb el cotxe i que es creuen els millors conductors del món:
El ciutadà A surt de casa a les 8 del matí amb el cotxe acabat d’estrenar: un SUV 2×4 model Ateca de Seat, color bordeus, amb el qual tan sols ha fet 000423 km en un mes i que té aparcat al carrer ja que no disposa de pàrking propi. És un home tranquil i agradable de tracte, enamorat de la seva dona i festós amb els seus dos fills de curta edat. Vaja, un marit i pare exemplar.
El ciutadà B surt del garatge de casa seva a 2/4 de 8 del matí a bord del seu Opel Insignia de 150 HP color gris metal.litzat, després d’acomiadar-se de la dona i carregar sa filla de 9 anys per deixar-la al col.legi. Li agrada parlar baixet i pausadament amb la seva família i evita les discussions tant com pot.
Tots dos viuen a l’eixample de Barcelona, l’un més amunt i l’altre més avall, però gaudeixen d’una feina estable i es guanyen força bé la vida.
És curiós, però quan el ciutadà A i el ciutadà B es posen al volant els canvia el caràcter. Ells, que no acostumen a insultar mai a ningú, des que han sortit al carrer amb el vehicle no deixen de proferir blasfèmies, sigui perquè es troben aturats en un embús, sigui perquè algú els fa una frenada brusca davant seu, o per la irresponsabilitat d’un imprudent que acaba de fer una maniobra que no els agrada; llavors salten del seient, toquen la bocina i escridassen el mal conductor tot i que, amb els vidres pujats, l’eventual infractor no s’assabenti de res i continui fent via.
La paciència del ciutadà A arriba a un límit quan, havent agafat la Ronda de Dalt direcció Besós, un motorista se li creua pel davant després de donar-li un cop al mirall retrovisor amb el manillar i que ha anat d’un pèl que no perdi el control de la moto i s’estampi contra el seu cotxe. La reacció immediata del ciutadà A és tocar el clàxon però el de la moto, d’una manera incívica, li mostra el braç per darrere i li fa “botifarra” amb el dit. L’espòs i pare de família exemplar es caga amb el motorista i amb la mare que el va parir en adonar-se que el mirall retrovisor està torçat i des de dins no pot redreçar-lo.
El ciutadà B, mentrestant, després de deixar la seva filla a l’escola, enfila la Meridiana per arribar al nus de la Trinitat i agafar l’autopista de Sabadell/Terrassa amb la intenció de sortir-ne al trencall de Cerdanyola on hi té la feina.
El ciutadà A també arriba al nus de la Trinitat per prendre la mateixa autopista i sortir-ne a Ripollet pel mateix desviament, on treballa en una empresa del sector alimentari. Està preocupat perquè a les 9 té una cita amb el venedor de Danone al seu despatx i la lentitud del trànsit l’exaspera.
En ple nus, el ciutadà B, amb el seu Opel Insignia, circula pel carril esquerre de la C-58 després de deixar enrere l’autopista que va a França i la carretera de Montcada; marxa a batzegades car hi ha retencions a la sortida de Barcelona per un camió avariat un parell de quilòmetres més enllà, segons acaben d’informar per la ràdio. Està amoïnat perquè farà tard, justament avui que li arriba un tràiler a primera hora. Sembla que prega però està dient improperis tota l’estona. De sobte, “crac!” I tot seguit “rrrraaasss!”; un altre cotxe irromp per la seva dreta i ell hi topa i li bonyega el parafang. S’altera i comença a insultar com un boig el conductor que li ha barrat el pas dient-li de tot menys “guapo”. Qui l’ha envestit és el ciutadà A amb el seu flamant SUV 2×4 model Ateca amb el qual ara mateix porta fets 000437 km. Aquest, des de la cabina, tampoc no para d’escridassar el seu rival gesticulant molt i, enfurismat, surt del cotxe per encarar-se amb ell. Tots dos automòbils resten aturats en aquell lloc ocupant dos carrils i provocant un caos de trànsit monumental. Mentrestant, els dos xofers comencen a enfrontar-se l’un amb l’altre, cadascú amb la seva raó. Un parla cridant i l’altre encara ho fa més fort. El ciutadà A vol imposar la seva raó al ciutadà B dient-li que el xoc s’ha degut a que tenia el mirall retrovisor torçat per una fregada anterior amb un motorista a la ronda de Dalt i que per culpa de la seva manca de visibilitat no ha vist l’Opel que venia per l’esquerra tot i estar a la seva alçada. El ciutadà B es defensa dient que no li vingui amb històries, que ell anava pel seu carril i que ha estat l’altre que l’ha envaït amb el seu totterreny. “Però jo venia per la dreta!”, li replica el ciutadà A a crits. I, sense esperar que el seu interlocutor reaccioni, li etziba:“On s’ha tret el carnet vostè? En una tòmbola?”. L’altre, ofès, exclama: “Que m’està insultant?”. Quan estaven a punt de sacsejar-se l’un a l’altre, tres conductors anònims, tement el pitjor, baixen de llurs vehicles i corren a separar-los. Amb la intervenció dels voluntaris els ànims es calmen una mica i els dos accidentats a poc a poc entren en raó. Ara sí que l’han recuperada tots dos, la raó, no pas mentre s’escridassaven com dos beneits. Ja més tranquils podran fer una anàlisi ponderada de l’accident i arribar a un acord amical per tal que l’assegurança es faci càrrec dels dos cotxes i de la reparació. Per sort, cap dels dos xofers ha pres mal. Realment pagava la pena arribar a aquest punt de màxima excitació testosterònica i posar en perill la integritat física de dos ciutadans civilitzats i exemplars pares de família? Esclar que no. Al cap d’una estona vénen els mossos i fan l’atestat. Un cop acabats els tràmits i un camió- grua s’enduu els vehicles, tots dos agafen sengles taxis facilitats per les companyies d’assegurances i entren a la feina amb tres hores de retard. No passa res. De tot plegat, n’han tret una conclusió que recordaran de per vida: Cridar més fort no vol dir tenir la raó…..i sovint fa perdre els estreps.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin