Tot el que puguem dir des d’aquestes pàgines en relació al COVID19 no serà pas més de tot el que puguem llegir en els diaris, escoltar a la ràdio i veure a la televisió, i més tenint en compte que per motius obvis hem hagut d’aparcar l’edició en paper i arribar a les llars santfruitosenques només amb el format digital i a través de les xarxes socials, on si que s’hi ha anat publicant tot allò relatiu al virus i al confinament que ha anat arribant a la nostra redacció.
Però el que no podem deixar de fer, per molt que aplaudit i repetit, és agraïr l’esforç titànic que s’està fent des de tots i cadascun dels àmbits de la nostra sanitat per combatre la pandèmia.
També un reconeixement a totes aquelles persones, empreses, entitats o estaments que han estat al peu del canó en aquesta lluita cobrint el que s’han anomenat serveis essencials.
I sobretot als voluntaris/es, ciutadans i ciutadanes anònims/es que en moments de crisi posen, de manera altruista, a disposició dels altres el millor d’ells/es mateixos/es.
Obligat també és un record per a qui no ha pogut superar l’embat i un missatge de condol per a les seves famílies.
No sabem quan podrem sortir d’aquest estrany moment que ens ha tocat viure i tornar a la normalitat. Aquella normalitat tan bàsica on fins i tot els més esquerps ens farem petons i abraçades.
Hi ha, però, un col·lectiu que des del primer dia ha passat desapercebut en aquesta pel·lícula tan grisa que s’està enregistrant a temps real, és el conjunt de persones que configuren els diferents departaments de serveis socials del nostre país, i per concreció el de casa nostra.
Aquesta gent, en guàrdia permanent les 24 hores del dia, els 7 dies a la setmana, lluiten des d’una trinxera particular, des d’on intenten cobrir les necessitats bàsiques de la part més vulnerable d’aquesta nostra societat tan injusta.
Ells també necessiten el nostre escalf.
Deixar un comentari
Deixar un comentari
