Una de les coses més empipadores de quan hem d’agafar segons quins mitjans de transport com ara un avió o alguns trens, és l’exhaustiu control policial i escorcoll de persones i equipatges que des del 2001 s’aplica com a mesura de prevenció de possibles atacs terroristes o actes delictius.
Marxes de casa amb tot ben posat a les butxaques, carteres i equipatge de mà, i amb una mica de sort, abans de pujar a l’avió ja no saps què tens ni on ho tens, això si no t’han requisat quelcom que per oblit o desconeixement no pot pujar a bord.
Però és la normativa, i com que en definitiva això ha de garantir la nostra seguretat, ho acceptem amb naturalitat i més tenint en compte que ja se’ns ha advertit des del moment que comprem un bitllet o contractem un viatge.
Però no és només en estacions i aeroports que trobem aquests controls. Cada vegada més sovint, als accessos de museus, monuments, llocs oficials o edificis emblemàtics, hi veiem els típics rètols i símbols de prohibició d’entrada de segons quins objectes (de vegades fins i tot s’hi poden veure dibuixos d’armes, explosius o bombes de mà….).
Fins aquí, em sembla que estaríem d’acord que les molèsties que això ens ocasiona, malgrat a vegades ens puguin semblar exagerades, estan justificades, i a força de costum ja no ens fa tanta angúnia passar les nostres pertinences pels escàners que en revelen les intimitats o que un estrany ens regiri les bosses.
Però el súmmum, el vam viure fa quinze dies, a l’entrada del temple de la Sagrada Família de Barcelona, quan el guàrdia de seguretat va impedir a dues senyores que entressin a l’interior del recinte els seus mocadors de coll de color groc, talment com si fossin armes blanques, de foc o bé substàncies de les considerades nocives o perilloses.
Podríem parlar de discriminació, d’atemptat contra la llibertat d’expressió, d’invisibilització de la reivindicació de la llibertat de totes les persones preses polítiques i exiliades, i moltes coses més, però sincerament crec que no cal, simplement queda palès que qui dicta aquestes normes, ha perdut el nord.
Rosa Camprubí
