Hi havia una vegada un home que vivia amb la seva parella i dos fills petits en un habitatge de lloguer al barri de Gràcia de Barcelona. Treballava d’administratiu en una empresa que tenia les oficines al carrer Mallorca, cantonada Balmes i cada dia, a partir de la set del matí, seguia la mateixa rutina: es llevava, anava a la sala de bany, engegava la ràdio i s’afligia en veure el seu rostre de fracassat reflectida al mirall. Llavors, com si volgués remeiar aquella mala imatge, es rentava la cara, s’afaitava, es posava unes gotes de colònia fresca i tot seguit anava a la cuina per esmorzar un parell de torrades i un cafè amb llet que ell mateix es preparava poc abans de sortir corrents per iniciar la jornada laboral.
Marxava de casa seva sense dir ni piu, en silenci; sense un petó, ni una carícia, ni un adeu a la seva família, sempre amb l’excusa que feia tard. Recorria com un somnàmbul la Travessera fins arribar a la plaça de Gal·la Placídia on agafava el metro fins a Provença. La feina la tenia una cantonada més avall i procurava entrar-hi a les 8 en punt, just en el moment que el cap comptable obria la porta del despatx.
Sovint, mentre es desplaçava cap a l’oficina, es planyia d’haver-se ajuntat amb aquella dona feia vuit anys, quatre mesos i disset dies. Maleïa el dia que la va conèixer en una discoteca als afores de la ciutat quan, anant tots dos alegres i beguts, se la va endur a l’aparcament on tenia el cotxe i, ocults en la penombra, va tenir la mala sort d’engendrar-li un fill.
Era jove i solia permetre’s determinats excessos amb les noies però quan es va assabentar de la relliscada va caure en estat de xoc. Havien passat tres mesos i aquella noia de divuit anys tan atractiva i amb el vestit tan cenyit amb la qual va folgar en una nit esbojarrada, l’esperava a la porta de la mateixa discoteca abillada amb roba convencional i quan el va veure aparèixer el va cridar i amb llàgrimes als ulls li va dir a cau d’orella que estava prenyada.
Qualsevol altre fadrí en les mateixes circumstàncies hauria passat d’ella i no n’hauria volgut saber res més, però davant les amenaces de suïcidi va cedir; i descartat l’avortament per raons religioses i morals, li va proposar d’anar a viure junts i esperar la naixença de la criatura. La seva família, a l’assabentar-se de la bestiesa que havia comès i les seves conseqüències, li prodigà tota mena d’insults essent “ruc” i “dròpol” els més suaus.
Presonera d’un incert destí la parella va llogar un rònec habitatge al carrer Sant Joaquim, en ple barri de Gràcia. Al nadó, que fou una nena, li posaren el nom de Flama. Però aviat es demostrà que la relació no anava pel bon camí: les discussions eren freqüents i sense arribar a les mans es feia evident que la convivència entre dos éssers antagònics esdevenia cada cop més difícil i complicada. De comú acord decidiren prendre’s un temps i allunyar-se l’un de l’altra. Al cap de sis mesos es van reconciliar i tornaren a viure junts. Llavors fou quan ella va quedar embarassada per segon cop i parí un nen a qui posaren el nom de Llumí.
Tot i que la paternitat hauria hagut d’ésser un motiu de joia per a qualsevol home, al protagonista del nostre conte li provocà recança i enuig. Se sentia frustrat com a persona i culpava la seva dona d’haver-li esguerrat la vida. Per això l’odiava tant.
Un capvespre de divendres, sortint de la feina, remugant pensaments amargs, es va aturar davant un venedor de l’onze apostat a la cantonada del carrer Provença i li comprà un cupó pel sorteig de 6 milions d’euros que tenia lloc aquell mateix dia. Amb els ulls clucs va triar el número, pagà els 3 euros i se’l guardà a la butxaca.
L’endemà al matí, escoltant la ràdio mentre s’afaitava, va sentir quin havia estat el número guanyador del “cuponazo” i comprovà incrèdul que coincidia amb el seu. Estava eufòric del premi de 30.000 euros, però encara en va estar més quan s’adonà que el número de sèrie també coincidia amb el del sorteig. El total a cobrar era doncs de 6.000.000 d’euros comptants i sonants!
D’antuvi ho volia amagar a la seva parella i ja feia càbales per deixar-la i donar-se la gran vida, però finalment va confessar-li que li havien tocat 30.000 euros als cecs i que ho celebraria comprant-se un cotxe nou. La dona va pensar que potser viatjant podrien refer la seva malmesa relació.
Llavors ell va anar a un concessionari i una setmana després iniciaven un viatge cap a Sitges i Vilanova per gaudir del Carnestoltes. Però quan passaven per les sinuoses costes de Garraf, en una distracció del conductor, el cotxe va fer un mal viratge, trencà la barrera de protecció i es precipità al mar. Mentre el vehicle s’enfonsava a poc a poc, ell va baixar el vidre de la portella del davant i va poder salvar la vida. Tanmateix, la seva dona i els dos fills van morir ofegats.
Ofuscat per la tragèdia, va fer un crit esfereïdor. Ara sí que tenia raons per lamentar-se! Obrí els ulls i es trobà ajagut al llit, amb la seva parella i els nens vora seu, alarmats per aquell inusual esgarip.
“Què t’ha passat?” li va demanar ella, tota sobresaltada.
“Res, un malson, un terrible malson!”, va dir. Just en aquell moment s’adonà del valor que tenia la seva família i demanà perdó. Els abraçà a tots tres entre plors. Quina sort que no els hagués perdut a canvi d’un maleït “cuponazo”! Per fi va comprendre que aquella dona i els seus fills eren el millor regal que li havia ofert la vida.
