0 Shares 233 Views

Conte del gat i la gàrgola.

28 setembre, 2019
233 Views

La gàrgola, feta de pedra, representava l’escultura d’una àliga molt vigorosa, i s’estava allà on l’havien posada, al final d’una canal. Feia goig de veure. Antigament era així com solucionaven els desguàs de les teulades dels edificis nobles. Però, encara que fos de pedra, aquesta gàrgola parlava i no parava de queixar-se de la seva mala sort.
– Tinc ales!- deia. – però no puc volar.
– Tinc bec!- però no puc menjar.
– Tinc potes!- però no puc engrapar res.
M’han fet gàrgola i m’he de quedar aquí, esperant que plogui i que l’aigua s’escoli pel petit rec i em surti per la boca. Ja veus quina gràcia! Quin destí més galdós que m’ha tocat. Jo el que voldria és volar cel enllà! Visitar altres llocs, moure’m,veure món… Aquí em sento tan presonera!
Un gat de teulada que solia voltar per allà la va sentir gemegar i li va contestar:
– Vaja, que tu et sents dissortada? Tu rai que ets de pedra i no passes gana! I jo? Que un dia no menjo i l’altre dia ben poc, ja em diràs quina és la meva sort!. Però, mira… escolta…encara que siguis una gàrgola de pedra no perdis l’esperança. Tu, fes força, estreba fort, intenta bellugar les ales, estira fort amb les potes, encara que no es moguin. No et rendeixis mai! Prova-ho cada dia. Espernega tant com puguis. Ui! Si jo no hagués lluitat contra les adversitats, ja fora mort tres vegades!
La gàrgola, esperonada per les paraules del gat, posava tota la seva força en intentar moure les feixugues ales de pedra, i premia fort les potes que tenia enganxades a la paret. Després de molt de temps de provar-ho, un bon dia, va notar com el seu cos es separava del jou que la tenia presonera i les seves ales van bategar amb força. Plena de joia es va enlairar cel amunt mentre cridava.
– Per fi, puc volar! Ja no sóc esclava de la paret! Ara sí que podré viure el meu gran somni, ara sí que podré veure món!
El gat també estava content, sobretot per ella, perquè ell per dintre seu sentia pena. Sabia que perdria una bona amiga. L’àliga marxaria i ell es quedaria sol voltant per les teulades. Ja no podrien mirar junts la lluna, ni explicar-se les coses que pensaven. Tanmateix, sentia el goig d’haver-la pogut ajudar amb el suport de les paraules. I, el fet de veure-la tan contenta, l’omplia de satisfacció.
Tal com era d’esperar, la gàrgola va marxar lluny, lluny….I va veure moltes coses fantàstiques, va viatjar gairebé per tot el món, i es pot dir que es va convertir el una àliga sàvia. Però, després de molt de temps, a la gàrgola li va passar una cosa amb la qual ella no hi contava gens: Va sentir nostàlgia del passat!
No s’ho hauria pensat mai! Ella sentia nostàlgia del passat? Doncs sí! Estava feliç de tot el que havia viscut viatjant, però el record del la seva amistat amb el gat de teulada, les nits de conversa que havien tingut, ara creia que eren del millor que li havia passat a la vida. Era tan simpàtic aquell gat! Tenia cada sortida…era tan bon gat, era tan bon amic!
La gàrgola convençuda que se sentia una mica tipa de veure món, va tornar a volar i volar fins a retornar a l’edifici d’on havia sortit. El seu cor de gàrgola tremolava. I si el gat ara ja no hi fos allà, i si havia marxat…? Havia passat molt temps, i si s’havia mort…?
Però sí, sí que encara hi era el gat rondant per aquell indret, i quan va veure l’àliga va tenir una alegria immensa. Quina satisfacció que van sentir al retrobar-se tots dos!
La gàrgola ara es podia esplaiar explicant en el gat tot el que havia vist món enllà. Era feliç de poder-li comentar tantes vivències! El gat, quiet, ajaçat sobre la teulada, se l’escoltava amb atenció i amb els ulls mig clucs. Sobre ells dos planejava la gran immensitat del firmament.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com