0 Shares 376 Views

Confinament en solitut.

6 de juny de 2020
376 Views

Al principi de tot això del coronavirus, covid-19, confinament, infectats i totes aquestes paraules que ara utilitzem a diari, semblava que seria qüestió d’un mes o mes i mig, però quan veus que els dies van passant i això no millora, és veritablement un problema. Si ja tenies algun problema anterior (què qui no té problemes…) aquest virus et torna del revés i ho ha canviat tot per sempre.

Fa més de 70 dies que no veig a la meva família ni als meus amics, qualsevol diria que no és tant de temps i és veritat, altres vegades de la meva vida he estat més temps encara sense veure’ls, però la diferència és que ara és per obligació.

Estem en estat d’alarma des del 14 de març, i jo com moltes persones he estat teletreballant des de casa meva. Però arriba un moment que això no s’atura, i cada dia hi ha més infectats i més morts, i penses: però que està passant al món? Com ha pogut passar una cosa així? Per que ara? Ningú té les respostes. Llavors penses: la meva família està bé, tots bé, jo estic passant això tota sola, però estic bé. El tema canvia quan t’adones que en tot aquest temps ningú t’ha abraçat, ni t’han fet un petó….en altres circumstàncies ja he passat per això, però vulguis que no quan et veus amb amics o família sempre hi ha abraçades i petons. I ara no hi ha res, i això va passant factura…i un dia et lleves plorant…altre dia no pots dormir, altre t’envaeix la tristesa….i això no ho pot parar ningú.

El Cap de Sant Fruitós ha estat tancat, i almenys atenien trucades, sincerament des d’aquí volia donar les gràcies a tots els que en un moment o altre m’han atès, gràcies, m’heu tranquil·litzat i us el volia agrair sincerament.

Resulta que els dimonis que tothom (més o menys…) portem a dintre i estaven tranquils perquè tot anava bé… s’han despertat i vaja amb quina força… he hagut de lluitar com una guerrera espartana per poder-los controlar.

Durant aquest confinament he tornat a veure la pel·lícula “Mar adentro”, la vaig veure al cinema l’any 2004, i ja en aquell moment vaig quedar impactada, no només pel fet que sigui una història verídica, si no per la interpretació de tots els personatges, crec que n’hi ha poques pel·lícules en les quals tot l’elenc estigui impecable, però des de el primer personatge fins al més secundari, estan tots extraordinàriament magistrals. De fet va guanyar 14 Goyas, 1 Òscar, 1 Globus d’Or i més premis internacionals. La he mirat tantes vegades…crec que vaig passar una setmana sencera que la mirava cada dia. I mentre va durar el confinament en que no podíem sortir de casa, la mirava constantment. I penso per què? Com que no puc parar de mirar-la? Potser perquè cada vegada que la miro penso en el Ramón Sampredro, que va passar-s’hi 28 anys postrat a un llit, solament podia moure el cap…..que ara a nosaltres ens diguin: no podeu sortir en un mes, que es un mes comparat amb 28 anys? Si et pares un moment i rumies, realment dius, però de què puc queixar-me jo? Si puc moure’m per casa, puc sortir a fer la compra i algunes coses essencials. Aquest home no podia moure res, (només el cap), li havien de fer tot. Cada vegada que miro la pel·lícula em faig un fart de plorar (que mira, també va bé, descarrego per les llàgrimes aquests dimonis que ara m’estan molestant), però no ploro per ell, que ja és mort, si no per totes les coses sense importància que cada dia ens queixem els que estem bé. Si cada queixa d’aquestes la escoltés el Ramón Sampedro, què diria? Em faig aquesta pregunta i la queixa queda en no res. A la pel·lícula sona una cançó de la Luz Casal que es diu “Negra sombra”, està cantada en gallec, però una frase que diu és aquesta:

“En todo estás y tú eres todo,
para mí y en mí misma moras,
ni me abandonarás nunca,
sombra que siempre me asombras”

És una cançó preciosa, i en realitat vol dir que si tens ombra ets viu, si no és que ets mort. Aquesta és la meva interpretació, cadascú tindrà la seva. Mai podrem sentir el que va patir el Ramón Sampedro, és per això que potser m’hi aferro a aquesta pel·lícula, per poder suportar millor tot el que està passant.

Tinc el seu llibre (agafat d’una biblioteca), que es diu “Cartas desde el infierno”, i quan el tinc a les meves mans i miro la portada i veig la seva cara, penso: jo estic bé, que la família i amics estan bé, i que ell es va passar 28 anys a un llit.

ixí que ja està bé de tantes coses absurdes, de tenir preocupacions sense sentit i que la vida passa volant i en un minut por canviar tot, com li va succeir a ell.

Crec que aquesta pandèmia és una lliçó que hem d’aprendre, que res no és tant important com la família i els amics, res material compensa una abraçada ni un petó. Així que Ramòn, allà on siguis, cuida d’aquests pobres mortals que encara hem d’aprendre a valorar moltes coses. Us recomano el seu llibre i sobretot la pel·lícula, llavors comprendreu tot el que he escrit aquí.

Gràcies Ramón Sampedro.

M.S.R.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com