Confiar massa en els altres anul.la la propia voluntat i et fa servil (23)

M. 1455

Aquesta història agridolça, ambientada a cavall de la Dictadura franquista i dels primers anys de la Transició, us farà adonar que la confiança cega en els altres, sobretot si són els qui us manen, pot portar-vos pel camí de l’amargura.
El Nico era nat en el si d’una família pobra i de ben petit s’havia acostumat a viure en l’escassedat. La seva infantesa va tenir moltes carències però no per això va deixar mai d’honrar els seus pares, els quals tan sols podien oferir-li un sostre i quelcom de menjar a repartir entre ell i els altres 5 germans. Tenia la llar en un barri de l’extrarradi de Barcelona on la seva família havia anat a raure després d’abandonar el poble, un lloc perdut en els contraforts de Sierra Morena, en el qual no hi havia futur, tan sols misèria i desesperació. Al bloc d’habitatges on vivia ara tothom parlava castellà amb accent andalús pel fet que la majoria provenien del mateix indret de la província de Córdova i, encara que no es coneguessin, desseguida van simpatitzar entre ells i s’ajudaven en les necessitats.
Una cosa que el Nico tenia clar era que, si volia progressar en la vida i deixar els seus humils origens enrere, havia de fer amics catalans i parlar la seva llengua. Als 14 anys va entrar de manobre en una empresa constructora i un dels seus primers objectius fou guanyar-se la confiança del capatàs, un català de Badalona anomenat Tomàs Aymerich. L’Aimi, com li deien els seus subordinats, era un home de mitjana edat, cara-rodó, d’ulls petits i cabells grisencs, que duia mostatxo, gorra i fumava amb pipa. Estava casat i no tenia fills. Potser per aquest motiu el Nico li va caure en gràcia car el veia com un noi eixerit, despert i amb moltes ganes d’aprendre. “Aimi, háblame en catalán, por favor; quiero aprender tu lengua” li deia una i altra vegada al capatàs quan aquest se li adreçava en castellà seguint el seu costum amb els subordinats vinguts de fora. I així el Nico va començar a respondre-li en català i ell el corregia si cometia alguna errada. Es van fer amics fins al punt que l’Aimi esdevingué el seu protector, dispensant-li un tracte gairebé paternal.
Als 22 anys el Nico, després de complir la “mili”, era un paleta reconegut per la seva diligència i bon fer. L’Aimi cada cop li tenia més estima, no sols per la seva vàlua professional sinó també pel seu caràcter atent i responsable. Un dia li va presentar l’arquitecte, un tal Ignasi, i el Nico va veure una oportunitat per escalar posicions dins l’empresa on treballava. “Don Ignasi” com li deia ell, era un home de trenta i pocs anys, alt i ben vestit, que aviat es fixà en els dots d’aquell xaval andalús menut, inquiet, d’ulls negres i complidor, que responia al nom de Nico i que, a més, parlava català. Un parell de setmanes més tard l’arquitecte va tornar a l’edifici on estava treballant el Nico acompanyat del contractista de l’empresa, un senyor baixet, calb i amb bigoti anomenat Antonio, i aquest, agafant el Nico a part, després de presentar-se, li digué: “Escolta, a partir de dilluns aniràs a la meva torre de Caldetes a fer-m’hi unes obres”. “El que vostè vulgui, Don Antonio”. D’aquesta manera el Nico i un manobre van estar gairebé tres mesos treballant a l’esplèndid xalet a primera línia de mar que tenia el contractista a la coneguda població del Maresme, per tal de refer la cuina i ampliar el porxo de darrere que donava al jardí i la piscina. Don Antonio va restar tan satisfet de la seva feina que, a part del salari habitual que cobrava com a paleta, li va donar per sotamà un sobre amb diners extra com agraïment. Era la primera vegada que rebia una “propina” d’uns quants milers de pessetes i això el posava al nivell de les persones de més confiança de l’empresa. Una “categoria” que, pel que semblava, només n’era coneixedor ell i el seu patró. A partir de llavors, cada mes li queia un sobre d’aquells. El lliurament es feia amb la màxima discreció i ningú més se n’assabentava.
Es donà el cas que el Nico sortia amb una noia murciana que havia conegut al barri on vivia i de la qual s’havia enamorat. Era dependenta d’una polleria i portaven dos anys festejant. Per bé que bona part del sou el lliuraven a casa seva, tots dos estalviaven per poder-se casar. Finalment les noces es van celebrar a l’església del mateix barri i entre els convidats, a més de la família i amics, hi havia alguns companys de feina, l’Aimi i la seva dona, Don Antonio amb la seva muller i també un dels propietaris de l’empresa constructora, Don Saturnino, acompanyat de la seva refistolada esposa i fill. Tot un honor per al Nico que se’n feia creus de la presència d’aquella gent tan rellevant en una data inoblidable de la seva vida.
La naixença de la seva filla Loli va coincidir amb la mort de Franco i l’inici d’un període de fortes convulsions socials. Darrerament, molts treballadors s’havien afiliat a sindicats obrers i allò que de cap manera volien els empresaris de l’època era que les turbulències pròpies d’un país que despertava d’una llarga dictadura afectessin el rumb de llurs empreses i les aboquessin a plegar. Els amos de l’empresa del Nico temien que els delegats dels sindicats que representaven els treballadors no es passessin en llurs exigències i una de les accions que van prendre era que el fidel i “ben greixat” Nico fes una tasca de vigilància dels seus companys i comuniqués a Don Antonio qualsevol alteració de l’ordre laboral que pretenguessin fer i que pogués afectar els compromisos de l’empresa amb els promotors de les obres. El Nico s’hi va prestar de bon grat ja que considerava que ell es devia als seus amos i no volia que l’empresa entrés en crisi per culpa d’uns quants companys eixelebrats que, al seu parer, s’apuntaven a totes les vagues amb raó o sense. La seva tasca d’informador va propiciar que la direcció denunciés alguns delegats sindicals “per actes subversius”, fins que foren acomiadats junt amb uns quants treballadors més. Aquella decisió desembocà en una vaga indefinida que deixà empantanegades les obres i provocà la consegüent alarma dels bancs creditors. Degut a la posició enrocada dels personal, els amos de l’empresa es van veure constrets a readmetre els acomiadats però, per desgràcia, ja era massa tard per redreçar la situació i tot es va precipitar: els empresaris, confusos i desorientats per la mala experiència que patien després de tants anys de pau i tranquil.litat laboral, van demanar una moratòria als bancs per tornar els crèdits i alhora van proposar una ampliació de capital però, per motius de risc, finalment totes les iniciatives van fracassar. Com que no veien cap altra sortida i la situació empitjorava dia rere dia, el consell d’administració de l’empresa decidí portar els llibres al jutjat, el qual va decretar la suspensió de pagaments de forma immediata. A partir de llavors tot va entrar en un desgavell que acabà amb el tancament irreversible de la societat després de 30 anys de creixement exitós.
El Nico, en confiar a ulls clucs amb els propietaris de l’empresa, no s’havia adonat fins llavors que aquella confiança cega embolcallada d’ambició l’havia convertit en un ésser servil i menyspreable a qui els amos havien abandonat a la seva sort, de manera que, al final, es va veure dins el mateix sac que els ex-treballadors companys seus, inclòs el pobre Aimi que, per edat, difícilment trobaria una altra feina. Allò que més greu li sabia en aquells instants d’angoixa i lamentació, era que tenia una dona i una filla petita a qui mantenir. Mentrestant els seus antics amos, amb els diners intactes i ben amagats, seguien gaudint de les seves mansions d’alt standing i circulaven despreocupadament per la carretera de la costa amb els seus cotxes d’alta cilindrada per a enveja dels badocs.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin