Charles Baudelaire. Himne a la Bellesa

Per Francesc Canellas – poema d’en Jacint Verdaguer –

En tots els pobles de Catalunya, o gairebé en tots, hi ha una plaça, un carrer, un monument que porta el nom de Jacint Verdaguer; això demostra, un cop més, com el poble català venera, admira i recorda la seva obra literària i el seu nom està present en el nostre país, cosa que no passa amb cap altre escriptor. A part de les seves obres emblemàtiques, l’Atlàntida, el Canigó, Mn. Cinto va deixar petites joies líriques que molta gent seria capaç, encara avui dia, de recitar de memòria (el Virolai, l’Emigrant, la Mort de l’escolà…)

Aquest poema va ser escrit a finals del S. XIX, quan les altes jerarquies eclesiàstiques el van menysprear i la noblesa i la burgesia catalana no en volien saber res, degut, entre altres coses, al seu desig d’apropar-se i ajudar a classes socials més humils. Verdaguer es defensa amb uns articles al diari (En defensa pròpia) i un recull de poemes (Flors de calvari). Títols del tot significatius.

Verdaguer ens vol explicar què és la poesia a partir de les seves vivències personals i de la seva fe religiosa.

La poesia és un aucell del cel

que fa sovint volades a la terra,

per vessar una gota de consol

en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.

Los fa record del paradís perdut

on jugava l’amor amb la innocència,

i els ne fa somniar un de millor

en lo verger florit de les estrelles.

……………………………………………….

L’aucell del paradís no es fa oir, no,

de qui escolta la veu de la sirena:

lo cel que es mira en la fontana humil

no s’emmiralla en la riuada tèrbola.

……………………………………………………….

Jo l’he sentida un bell matí de maig,

lo bell matí del maig de ma infantesa;

jo l’he sentida la gentil cançó:

per ço m’és enyorívola la terra.

La poesia és un ocell… (ocell, símbol de llibertat, de creativitat artística, de música celestial) que porta consol als desterrats… (referències personals d’aquell moment.)

Parla del Paradís perdut (Adam i Eva); paradís que ell va tenir a l’edat de la innocència (infantesa) i que només el tornarà a gaudir quan arribi al cel. Hi ha també al·lusions clàssiques: Ulisses i el cant de la sirena, cant que porta a la perdició i Narcís, egoisme en estat pur davant de la font.

Acaba dient que ell ha sentit la gentil cançó en un matí de maig de la infantesa i per això l’enyora.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin