Cançó del llac
El dolç murmuri del llac
és com el plor de les dones,
el plany antic de les dones
que no saben rebel•lar-se.
L’aigua envaeix les riberes
com les llàgrimes llurs sines.
És com el lànguid, el llarg
plor de les filles del rei.
I sempre ploren així,
calladament i submisa,
com les princeses que viuen
tancades dins una torre.
El dolç murmuri del llac
és com el plor de les dones,
com el fèrtil riu de llàgrimes
que rega el somni dels
homes.
Jean Starr Untermeyer
(Trad. Agustí Bartra)
Sota l’aparença d’un fet rutinari (murmuri de les aigües d’un llac), Jean Starr, l’autora, llança un crit d’alerta davant la submissió de les dones en la societat nord-americana de la primera meitat del segle XX.
Aquesta és, segurament, la lectura que es fa en una primera ullada del text; però, en una nova revisió, la suau queixa es converteix en indignació i rebel·lió davant el contingut del poema.
Les paraules suaus (dolç, lànguid, calladament, princeses,…), amaguen l’autèntic missatge: denúncia clara i contundent del paper que la dona té a la societat.
L’autora sap que la dona viu tancada en un món sense llibertat. Ha passat del poder dominant del pare, al del marit. L’exemple de les princeses tancades en una torre és molt explícit, sobretot perquè la majoria de dones no viuen com princeses.
Al final de la primera estrofa, l’autora incita indirectament a la rebel·lió, no parla de com ho han de fer, perquè això seria una altra qüestió. Si no ho fan, si continuen plorant calladament, aquestes llàgrimes regaran el somnis dels homes, els causants de la seva marginació social, i el seu camp simbòlic (poder masclista) seguirà creixent.
Avui gairebé 100 anys més tard encara hi ha molt camí per fer, i no s’ha d’anar molt lluny per veure els problemes de violència de gènere; n’hi ha prou per mirar al nostre entorn i estar al dia de les informacions de casa nostra. A Catalunya es produeixen unes 50 denúncies diàries de violència masclista.
Jean Starr (1886-1970), poetessa i productora nord-americana.
