CANÇÓ DE LES BESADES
El primer bes que florí,
te’n recordes?, jo el donava.
Tu em prengueres el segon
vora del riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades.
Unes amb regust de sol
i neu dalt de la muntanya.
Altres amb claror d’estels
i perfum de lluna clara.
Totes d’un encantament
que ens feia les hores calmes …
D’aquell rosari passat,
sols el record m’acompanya
i la recança també,
amor, si tu l’oblidaves.
Rosa Leveroni
El joc d’estimar (“el primer bes… jo el donava. Tu em…”) és només un record per a la nostra protagonista. Un record, que segueix present i intuïm que ella evoca sovint.
Qualsevol lloc és bo, si l’amor existeix (“vora del riu, dalt de la muntanya, amb claror d’estels o sota la lluna clara”). Ella reviu una història amorosa que va iniciar, que va donar fruits i va tenir continuïtat; després tot es va anar encadenant. Van passar el “rosari” (ho repeteix dues vegades), el rosari de besades i el poema, des del record arriba a un encantament, a una serena d’hores calmes…
El poema acaba amb un desig; és com una petita pregària per a no oblidar aquesta història dirigida a la persona estimada. El condicional “si tu oblidaves” dona una pinzellada una mica dramàtica als versos finals.
Versos de set síl·labes amb rima assonant els parells, alternant versos masculins (paraula aguda al final) i femenins (paraula plana).
Rosa Leveroni (1910 – 1985) va viure en plena joventut els moments difícils de la guerra civil i la postguerra franquista. Llicenciada en Filosofia i Lletres, Bibliotecària va col·laborar amb els principals intel·lectuals del país: Ferran Soldevila, Carles Riba, Palau i Fabre, Salvador Espriu… La seva obra poètica, plena de sensibilitat, s’està estudiant com una de les millors veus líriques del segle XX.
