BATTIATO, la recerca del nòmade.
Text: Txema Seglers Foto: La opinión de Málaga
Si, un diumenge al capvespre, sol a la teva habitació, desplegues damunt del llit un mapa per esbrinar com va començar tot, hauràs de desfer el camí, i la punta del teu dit s’aturarà, de sobte, al sud de l’Àfrica Oriental. Un cop allà, potser, t’imagines el sol roent enmig de la sabana, el badall d’un lleó endormiscat sota l’ombra d’una acàcia, fins i tot, et semblarà ensumar el perfum d’aquelles dones vestides de colors amb càntirs d’aigua al cap, sense voler vessar cap gota. I sense que t’ho hagin ensenyat, comprendràs, aleshores, que tot va començar amb el moviment, amb aquells grups humans que es desplaçaven d’un lloc a un altre per trobar les pastures més tendres pel seu bestiar. Aquest estil de vida, segons els experts, s’anomena nomadisme, i gràcies a ell, l’ésser humà va poder sobreviure durant mil·lennis a l’hostilitat de glaciacions i deserts per poblar, fins al dia d’avui, tot el planeta. Però, en un món colonitzat, financer i postpandèmic, el nomadisme també pot ser el viatge interior, pell endins, a la recerca d’allò que somniïs en la solitud de la teva habitació. Així ho va cantar Franco Battiato, l’eclèctic mestre italià, quan va adaptar a l’espanyol la cançó Nómadas de Juri Camisasca l’any 1987. Només el geni creatiu de Battiato, que va fer del nomadisme i l’exploració la seva raó artística, podia commoure’ns amb la història d’aquests passejants, viatgers o forasters que busquen, com canta el místic italià, la dimensió insondable. Altres raons, però, mouen avui dia als nòmades, però molts no els volen veure, encegats com estan amb els colors de la seva estúpida bandera.