Heu arribat on volíeu, vosaltres?
Jo no sé encara on volia arribar
i m’anuncien que soc prop del terme.
Deixo al meu darrera llargues caminades
cansoses o alades per ems o jardins,
cantant acoblades amb les veus amigues
o en silenci densos o desemparats.
Vaig buscar l’eterna frescor de les aigües
que neixen als cims, i ardent boscassa
del volcà amagat que fa, traïdor,
del foc, pedra morta. No me’n queda res.
Soc pobra com era.
Em cal agrair-ho, com un privilegi?
Haig de revelar-me contra la injustícia?
Si m’he deixat dur pel vent de cada obra,
no sé si en venia de dins, aquell vent.
He seguit dreceres sense esperar els altres?
O per esperar-los he marrat camí?
He deixat el pa per recollir engrunes?
O són les engrunes el gran nodriment?
Del néixer al morir, tot es fa pregunta.
Viure és preguntar: Només?
Heu arribat on volíeu, vosaltres?
Jo, només aquí: a l’interrogant.
JOANA RASPALL
L’autora planteja una pregunta que la majoria de nosaltres ens hem fet més d’un cop: hem aconseguit fer realitat molts o alguns dels somnis que teníem en la nostra joventut? La resposta és personal i intransferible i no cal cercar-la pública.
Així doncs, arribat a la plenitud o a un moment de reflexió de la vida, part del poema fa un repàs a diferents moments de la seva vida. Com es lògic deduir, el text es va escriure a les acaballes de la seva existència.
Ideals impulsos de la joventut (“eterna frescor de les aigües”), alguna relació sentimental que no va acabar de funcionar (“volcà amagat, traïdor”), moments de solitud (“camí alat per ems”) o vida social alegre (“cantant amb veus amigues”).
Tot això ella ho acaba amb una frase gairebé lapidària “Soc pobra com era”. Més endavant reflexiona i dona voltes per si el camí triat era l’adequat. Amb exemples tan clars com “he agafat la drecera correcta?”, “el vent m’ha portat pel bon camí?”, “he deixat el pa per recollir engrunes o al revés?”.
També trobem preguntes molt transcendentals: “haig de revelar-me contra la injustícia?”. La vida, segons la seva opinió, és una pluja de preguntes i el pitjor de tot és que moltes vegades no trobem respostes.
El poema acaba amb la convicció i la irònica idea que és ben possible que haguem de tornar a néixer per repetir una altra vegada els mateixos errors.
