Aquesta nova normalitat incerta

Redacció 21 de juny de 2021

894 Views

Per Laia Fàbregas –

Ara que cada cop en som més els que ens hem punxat la vacuna (en primera o segona dosi), sembla que la nova normalitat de la que tant s’ha parlat sigui cada vegada més a prop. Però com serà aquesta nova normalitat? Hem de descartar de totes totes el que teníem just abans del 13 de març del 2020? Hi guanyarem alguna cosa amb tot el que hem après o desaprès?

Fins quan portarem mascaretes? Fins quan serà complicat fer dinars o sopars multitudinaris en espais tancats? Fins quan ens durarà la protecció de la vacuna?

Segurament ens permetrà un estiu més relaxat, obert i acompanyat que el de l’any passat, però, que passarà quan arribi l’hivern una altra vegada? I les variants? I els països amb menys recursos? I els nens?

La nova normalitat, doncs, se’ns presenta plena d’incerteses.

Escric aquestes ratlles amb el cap emboirat i l’estómac estrany, amb una sensació de son inacabable i dolors musculars: efectes secundaris de la punxada que em van posar divendres 11. És un malestar insòlit, agredolç, com els símptomes del primer trimestre d’un embaràs, que et fan trobar malament però saps que és per una bona causa. El malestar d’ara sé que és una senyal que el meu cos treballa per a protegir-me, sé que és part d’un esdeveniment que marca la nostra vida individual i col·lectiva per a sempre més. Però també fa les pors que provoca qualsevol cosa nova: i si no marxen aquests efectes secundaris? Quanta gent els ha tingut com jo?

Incerteses, doncs, que fan que mirar el futur sigui més difícil.

El que em sembla més especial d’aquestes incerteses és la idea que són universals, que tothom es troba igual, que som en un buit de certesa col·lectiu i ningú no sap on aferrar-se. I quan passen aquestes crisis col·lectives, és quan l’art i l’escriptura es plantegen temes en consonància. Ho llegia fa poc en algun lloc: quan es viuen temps convulsos, l’art tendeix a proposar obres que parlen de catàstrofes i de la fi del món.

I com que jo soc part d’aquesta cultura, com tothom, doncs també fa mesos que em plantejo escenaris catastròfics. Com per exemple: què faria si sabés del cert que el món s’ha d’acabar d’aquí 3 mesos? Continuaria fent la vida que faig ara? Marxaria a fer aquell viatge que sempre m’ha quedat pendent? Aniria a retrobar vells amics per acomiadar-nos? M’afanyaria a acabar d’escriure la novel·la que tinc entre mans?

I tu? Què faries si el món s’hagués d’acabar? I per què no ho fas encara que el món no s’acabi?