Big Band al Molí
la nit és roja, blava, violeta
i té un gust com d’hores impossibles.
mai no hem anat junts
a un concert de jazz
però sé que un dia
una música estendrà el seu pont
de llum entre tu i jo,
malgrat els oceans i les illes
entre tu i jo. i sé
que els planetes giraran
de cercle en cercle i sé
que els estels lliscaran
d’edat en edat i que entre tu i jo
hi haurà una música
amb un gust com de temps perdut,
com d’hores roges, blaves, violetes
en una nit impossible.
Anna Montero
La música, llenguatge universal, font de llum, servirà per retrobar dues persones que, per motius que no sabem, s’han distanciat. L’autora dedica el poema al seu fill Guillem, però això no assegura que ell sigui el destinatari del text.
Malgrat que l’inici del poema tendeix al pessimisme (“nit roja, violeta; hores impossibles”…) la fermesa de la protagonista per aconseguir els seus objectius s’imposarà. La vida seguirà fent la seva rutina vital (els planetes giraran al voltant del sol, els “estels lliscaran d’edat en edat, el món continuarà donant voltes”), però ella afirmarà que arribarà un dia que una música especial (hem de creure, un concert de jazz, una big band al molí) ens unirà un altre cop; recuperarem el temps perdut i allò que semblava utòpic (nit roja, hores impossibles…) es farà realitat.
Tot el que al principi semblava negatiu, l’autora ho ha capgirat al seu favor.
Versos lliures, sense rima, ni mètrica regular, però amb un interessant ritme musical intern.
Anna Montero (1954), poeta, traductora i docent resident al País Valencià, ha publicat un bon nombre de reculls poètics.
