Un cop ja s’han acabat els JJOO de París no podem deixar de recordar amb certa nostàlgia els Jocs de Barcelona’92 i tot l’ambient d’eufòria que ens envoltava. Però no és només l’esport el que es viu en uns Jocs. Al seu entorn batega tot un món amb incomptables vivències i que algunes fins i tot han esdevingut projectes de vida. Avui ens expliquen la seva experiència en aquest sentit, els veïns de Sant Fruitós Ana de la Osa i Darko Kosanovic.
Ana i Darko, fa 24 anys que viviu a Sant Fruitós, però d’on sou?
Ana: Jo soc de Barcelona, a on vaig viure fins als 28 anys.
Darko: Jo soc de Belgrad, capital de Sèrbia, nascut allà quan encara era Iugoslàvia. El 1991 em van proposar venir a treballar als Jocs Olímpics a Barcelona.
Ana: L’any 1998, per motius de feina, els dos junts vam anar a viure a Berga, a on vam passar-hi 4 anys i des d’allà a Sant Fruitós.
Què us va fer decidir venir a viure aquí a Sant Fruitós?
A/D.- Berga és un lloc molt bonic, però se’ns féia petit. Els dos hi treballàvem, però al cap de dos anys d’estar allà jo vaig començar a treballar a Manresa. Al cap d’un parell d’anys vam decidir moure’ns cap aquí i buscant, buscant, vam saber que hi havia un lloc molt tranquil, en un entorn molt bonic i molt a prop de Manresa que es dèia Sant Fruitós de Bages!!!!!
Quina era la vostra implicació en els Jocs Olímpics de Barcelona‘92? Quin paper hi vau tenir?
A: Jo vaig treballar com a Secretària de la Divisió d’Esports del COOB’92 des del maig de 1991, a l’Edifici Rosa del Recinte de la Maternitat a Barcelona. Un cop es van assignar els diferents esports a mi em va tocar Piragüisme en Aigües Tranquil·les que se celebrava al Canal Olímpic de Castelldefels.
D: Jo donava suport general a les competicions de vela al Port Olímpic de Barcelona.
Com us vau conèixer durant els Jocs Olímpics de Barcelona’92?
A: Abans ens havíem vist, però ens vam conèixer en una de les innombrables festes que s’organitzaven, concretament en la festa de celebració d’un any abans dels Jocs al Poble Espanyol.
Quin és el record més especial que teniu d’aquells Jocs?
A: Les persones, tantes i tan diferents. El sentiment d’alegria, de festa, d’entusiasme, d’orgull. 18 mesos de feina intensa i sense horari i no voler que acabés mai. Uns mesos inoblidables. A mi se m’escapa el somriure cada cop que en parlo o hi penso.
D: La diversitat, nous amics i cultures sense barreres i la navegació diària amb els millors equipaments.
Com us ha influït l’experiència olímpica en la vostra vida com a parella?
A: Nosaltres ens vam conèixer el 1991, però la nostra relació no va començar fins uns anys més tard. Allà se celebrava tot, un any abans, tres mesos després, dos anys, 30 anys després… encara ara hi ha algunes trobades de tant en tant. I en una d’aquestes ens vam tornar a veure. No vam treballar junts, però sí que teníem aquesta experiència en comú.
I en les vostres vides personals i professionals?
A: Per mi el COOB 92 era una de les primeres feines serioses. Només tenia 22 anys quan hi vaig començar. Vaig aterrar al món de l’esport, que no coneixia, i en la millor de les circumstàncies. Teníem al nostre abast tots els recursos disponibles i tots els avenços tecnològics que llavors coneixíem. Va ser un salt a un món de mil possibilitats i experiències que no havia imaginat mai abans d’entrar. I d’allà mil bons records, persones, algunes “amigues per sempre” i la meva família. No crec que pugui demanar més!
A nivell professional, l’organització d’esdeveniments sempre m’ha agradat i encara és una part important de la meva feina. Vaig tenir la gran sort de començar per un dels esdeveniments internacionals més singulars i interessants.
D: La branca de l’enginyeria en la qual jo sempre he treballat, és molt diferent de la meva experiència laboral als Jocs. Però a mi m’agradava molt navegar des de sempre, tinc els títols de patró i vela lleugera i en els Jocs vaig poder combinar les dues coses.
Quin va ser el major repte que vau haver d’afrontar durant els Jocs Olímpics?
A: Adaptar-me el més aviat possible a un ritme de feina intens i molt ràpid. Moltes coses noves a aprendre i un temps limitat per posar-les en pràctica amb èxit.
D: Tenir tot acabat dins el límit temporal que estava marcat per a qualsevol cosa que féies. Els dies passaven i anàvem descomptant el temps.
Hi ha alguna anècdota divertida o memorable que ens pugueu explicar d’aquells dies?
A: Moltes situacions personals divertides en el moment i que no es poden explicar!
I curiositats com veure construir el Canal Olímpic des que es va començar a foradar el terra fins a arribar a la capa d’aigua que finalment va omplir el canal. O caminar pel sostre del Palau Sant Jordi per les passarel·les que travessen la cúpula de punta a punta.
D: Recordo amb molt carinyo com vam portar els vaixells que havien de fer servir els VIPS per presenciar les competicions, navegant des de Portbou fins al port Olímpic.
Un aspecte que sempre recordem és la tecnologia amb què treballàvem. Ara ens sembla impossible que tot allò surtis endavant amb aquells Macintosh que semblaven una tele de les antigues, amb “walkie-talkie” o “Busca” en el millor dels casos per comunicar-nos a distància dins les instal·lacions, cartes per correu ordinari a tot el món i fax i buró fax als països amb els que era més difícil comunicar. El dia que tocava passar un fax a Rússia, ja em posava les mans el cap (mai sabia quant de temps em costaria), fotocòpies, moooltes fotocòpies……. En tot cas, allà va ser la primera vegada que vam utilitzar un sistema de correu intern molt semblant al que ara és el mail, amb el que ens podíem comunicar només entre els diferents edificis del COOB a través de l’ordinador!!! Impresionant!
Vau participar també en l’organització dels Paralímpics?
A: Sí, jo vaig estar a Badalona amb el bàsquet Paralímpic. Doncs, el mateix: una experiència meravellosa. La mateixa dinàmica de feina en un àmbit que encara m’era més llunyà i desconegut en aquell moment.
D: Sí, en les instal·lacions del Port Olímpic en les competicions de vela. Amb la Infanta Cristina!
En podeu explicar també alguna anècdota que destaqui per damunt les altres?
Algunes personals que tampoc es poden explicar.
Heu mantingut contacte amb persones que vau conèixer durant els Jocs?
A: Sí, ens veiem amb un petit grup de tant en tant i amb alguna amiga en especial. Tenim també un grup de WhatsApp amb les persones que treballàvem a la Divisió d’esports. 84 persones al grup! Entre d’elles un veí de Sant Fruitós que molts de vosaltres coneixeu, el Joan Baraldés. Salutacions des d’aquí!!
D: Sí, encara estic en contacte amb algunes persones.
Heu seguit els Jocs Olímpics des de Barcelona ‘92? Què en penseu dels Jocs de París recentment celebrats?
A: Jo menys que el Darko, la veritat, els esports segueixen sense ser el meu fort! Però com deia el Joan el dia de la Inauguració en el grup de WhatsApp: “Res com Barcelona 92!”. I jo completament d’acord!
D: Sí, tot el que he pogut. Quan miro els Jocs Olímpics em venen un munt de records i moltes ganes de tornar-hi a treballar!
Què diríeu a les noves generacions que vulguin implicar-se en esdeveniments esportius tan grans com uns Jocs Olímpics?
A: Que si tenen l’oportunitat no en dubtin ni un segon, estiguin o no en el món de l’esport. Una vivència absolutament positiva en tots els sentits.
D: Endavant! Sempre!
