Amb ronca veu – Joan Vinyoli.

Redacció 24 de setembre de 2021

602 Views

Per: Francesc Canellas –

Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs,
i soc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

El poeta, gall salvatge, ple d’orgull, crida amb ronca veu contra tot el que està al seu voltant. Tremola, i, a les palpentes (fosc) recorda temps millors (enyorança), pateix fam i set de justícia i es perd en un bosc (societat) ple de barrancs (obstacles socials, polítics, econòmics….).

En la seva nit d’angoixa anuncia l’aurora (llum d’un nou dia, nova esperança?), però els ulls del caçador (poder invisible kafkià) segueixen estant a l’aguait.

El contrast és més gran perquè qui es queixa no és un humil animal com podria ser un poruc ratolí, sinó el rei del galliner, un gall i a més salvatge que de nit quan ningú el veu encara s’estarrufa i dansa.

Que cadascú busqui el paral·lelisme amb la societat actual, perquè malgrat que Joan Vinyoli ho va escriure a meitats dels anys setanta del segle passat, pot ser perfectament vàlid en el temps que corren (COVID-19, canvi climàtic, atur, menyspreu de l’estat espanyol envers Catalunya…..)