Allò que avui sembla un obstacle insalvable, demà pot ser un camí planer (26.1)

M. 1459

En Jordi era un home fet a sí mateix. S’havia posat a treballar des de molt jove en el sector hostaler i començat des de baix fent les feines més humils. Acabat el servei militar es va aventurar pel seu compte creant una petita empresa majorista per tal de proveïr els restaurants i hotels de materials de consum i de neteja. Al cap de molts anys d’esforç i dedicació, tenia un magatzem de subministres hostalers que li permetia viure folgadament i acumular un patrimoni per al dia de demà quan es retirés. Estava casat amb una dona que l’estimava, que treballava amb ell i que l’havia recolzat en tots els seus projectes. Eren pares de dos nois de 22 i 20 anys i d’una nena de 14, i vivien feliços en un xalet a Premià de Mar. Tot anava vent en popa: acabaven de signar un contracte amb un grup d’hostaleria molt important i les vendes estaven en principi assegurades durant molt de temps. A part, tenien més de 1000 clients a Espanya i en diversos països europeus que feien que la societat creixés exponencialment i mantingués una activitat plena. Els dos fills grans estudiaven a la Universitat i la nena anava a l’institut de la susdita localitat del Maresme. Com molta altra gent, vivien els primers anys del nou mil.leni amb eufòria econòmica car es construia molt, s’inauguraven hotels arreu i tothom deia que calia invertir en el totxo perquè mai no perdria valor. Els bancs oferien euros a dojo i moltes famílies s’endeutaven més del compte davant les facilitats que donaven per l’adquisició d’habitatges, per la compra d’un televisor últim model, per anar de creuer o pel gaudi d’un cotxe nou de trinca. Semblava que regalessin els diners però calia tornar-los amb elevats interessos. La majoria pensava que l’esforç de tornar 100.000 euros era semblant a tornar 1 milió de les antigues pessetes, però estaven molt equivocats. Al Jordi, els directors de les entitats financeres amb les quals treballava li anaven sempre al darrere per deixar-li diners. Que et calen euros per una nova inversió? Doncs jo t’ofereixo tant i més. Hi havia competència entre els bancs a la vista de l’atractiu compte de resultats del negoci, però ell no es deixava engatussar fàcilment; sempre s’havia estimat més invertir els guanys en la seva empresa que no pas demanar un préstec.
L’operació amb el grup hostaler es va signar el maig del 2007 i, per fer front a la previsible demanda, en Jordi augmentà l’estoc del magatzem en quasi un 50%. També, a petició del client, havia invertit gairebé 200.000 euros en embalatges especials i personalització de molts accessoris com ara coberts, copes, tovallons, i també roba de llit i estris de sala de bany. Aquesta despesa extra era del tot assumible per a la seva societat però, mantenir el magatzem ben assortit, el van obligar a demanar un crèdit de 750.000 euros amb dues de les entitats amb les quals treballava, concretament Catalunya Caixa i Caixa Penedès, contravenint les seves conviccions sobre l’auto-finançament que sempre havia estat la clau del seu èxit. Per obtenir l’esmentat crèdit, a raó de 400.000 euros i 350.000 euros respectivament, va haver d’hipotecar el local on estava ubicada la seva empresa, un apartament que tenia a la Cerdanya i també uns valuosos terrenys que havia comprat feia anys per la zona de la Cisa, a Premià de Dalt.
Però a partir de l’any 2008, amb la fallida de Lehman Brothers, s’inicià la crisi econòmica mundial que arrossegà empreses, caixes i bancs. El grup hostaler que havia obligat a fer tanta inversió no va poder complir els seus compromisos amb l’empresa del Jordi i aquest va veure com les compres baixaven en picat i els estocs s’acumulaven al magatzem. Però les quotes mensuals de la hipoteca calia pagar-les tant sí com no, i ai de tu que no complissis amb les dues entitats creditores! Per postres, la demanda de material d’hostaleria mermà considerablement en els anys successius i alguns dels clients habituals de l’empresa esdevingueren morosos i fins i tot hagueren de tancar. Això implicà que deixessin deutes quantiosos i que els comptes de la societat del Jordi en resultessin molt afectats. Per consegüent, la seva solvència empitjorà des de l’any 2011 i, quan l’empresari demanà a les entitats financeres que li renovessin les línies de crèdit, es trobà amb una rotunda negativa. Ell pensava: “Que malparits que són: quan no necessitava diners els tenia sempre al damunt i ara que me’n calen per cobrir els deutes puntuals de l’empresa, em donen pel sac”. I arribà a la conclusió que si se’n sortia, els ho faria pagar de totes totes.
Però no se’n va sortir. Poques setmanes després, la seva dona, que per cert portava la comptabilitat de l’empresa, va caure en una profunda depressió que la va mantenir allunyada de la feina durant molt de temps. Els seus fills, menys la nena, seguien estudiant a la Universitat però s’adonaren que els pares passaven per dificultats i decidiren pagar-se ells mateixos el cost de llurs carreres i les despeses de cadascú, posant-se a treballar els caps de setmana o donant classes particulars a estudiants d’ESO. I el Jordi, com a timoner d’un vaixell desballestat a mercè del temporal, no trobava la manera de redreçar la situació; ofegat pels deutes i perseguit pels bancs, estava a punt d’engegar-ho tot a dida. Patia per la seva dona i els seus fills i, en les llargues nits d’insomni, feia càbales per com mantenir-los al marge del naufragi.
La setmana que ve acabaré aquest relat basat en fets reals i us explicaré com la solució pot arribar quan menys te l’esperes.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin