jo soc aquella que me disposa els mots
sobre el tauler quan la partida ha començat.
jo soc aquella que habita una por petita,
una por d’anar per casa,
de diumenge a la tarda,
amb futbol al desllunat.
jo soc aquella que escruta el solatge
al fons del dia i cerca els mots
quan ja la partida s’acaba.
jo soc qui travessa el laberint de la ciutat
quan els homes dormen i les dones
corren pels seus somnis amb els cabells
incandescents d’abans del temps.
i m’agraden els carrers
on encara ressonen els passos dels absents
i m’agrada mirar-me en cada finestra encesa,
ferida o llum d’un cos encara intacte,
abans que arribe el dia,
com una allau.
Anna Montero Bosch
Quina és l’hora blanca? Existeix realment o forma part del desig personal de cadascú? Hi ha hores d’altres colors? Preguntes no fàcils de contestar, però aquí hem de suposar que forma part del simbolisme personal de l’autora.
En la cultura occidental el color blanc representa bàsicament innocència, puresa, ingenuïtat…i és també la suma dels altres colors. Llegirem el poema i potser descobrirem el contingut d’aquesta hora blanca.
L’autora ha dividit el text en dues parts i parlant sempre en primera persona, transforma el contundent «jo soc» inicial a un més moderat «m’agrada» posterior.
Hi ha quatre afirmacions a la primera part: disposar els mots quan la partida ha començat (no hi ha molta innocència en aquesta frase); tenir una petita por en els seus actes; fer balanç a cada jornada i gairebé perdre’s en el laberint de la ciutat quan tothom dorm.
A la segona part, i connectant amb la darrera afirmació anterior, ens explica que li agrada la soledat i ho fa amb uns imatges molt poètiques quan parla dels «carrers on ressonen els passos dels absents» i la «pau que es respira abans que arribi el dia com una allau silenciosa».
Ara es tracta d’esbrinar si tot això respon a una hora blanca molt personal.
Anna Montero (Logroño 1954), poeta i traductora forma part de la literatura catalana al País Valencià.
