Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
estel fix mirant-me fit
en la foscor.
D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites; si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer; si cavallets de fira,
en constel·lacions.
I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.
Joan Vinyoli
Estem davant de l’últim poema escrit per Joan Vinyoli. Concretament cap a finals de la primavera de 1984; el poeta morirà al novembre del mateix any.
Els primers versos són una visió real de la precària salut del poeta (“un altre hivern i cada cop més àrid…”), un hivern on ja no es veu a venir la nova primavera; el pomerar, la fruita de la vida, que segons la tradició bíblica era al Paradís Terrenal, s’ha tornat una taca de silenci. Tot es va apagant de pressa. L’Adeu final de l’estrofa és un comiat total.
A partir de la segona estrofa el poema agafa un altre camí. L’autor “encén la salamandra dels records, s’enterboleix” i comença a fugir de la realitat: recorda projectes que el temps va minimitzar o que van quedar a mig fer, albes que no van arribar a ser…
Però arribarà un dia que una llum molt potent ho farà canviar tot i que la “golfa plena de mals endreços” que és ell ho transformarà tot.
Què ha passat? La Poesia, l’Art en general transfigura la vida ordinària, la meravella poètica modifica la realitat. El poeta ho diu clarament: “el que perdura ho funden els poetes” i, aleshores, la màgia de la poesia converteix “els rocs en diamants, els cavallets de fira en constel·lacions, els didals….”. Tot ha quedat transfigurat i fora dels límits del temps.
El poema acaba amb uns versos plens d’esperances: “L’àrid hivern ha esdevingut un feliç, il·limitat i fèrtil juny”. El testament final de Joan Vinyoli és extraordinari:
“Tot el blat es torna pa de VIDA”
