L’altre dia, una senyora argentina que ve a treballar alguns diumenges de cambrera al restaurant em comentava que, a l’empresa on treballa, els seus companys—que habitualment parlen el català entre ells— quan s’adrecen a ella ho fan en castellà. Tot i que els hi demana que li parlin en català perquè l’entén perfectament i també el parla, continuen parlant-li en castellà. Això la preocupa, i sovint els ho retreu, però no se’n surt.

A casa seva passa una cosa semblant. Té una filla de cinc anys que, quan era més petita, parlava sempre en castellà amb el seu pare. Ara que va a l’escola i parla català amb els seus companys, quan arriba a casa continua parlant amb el pare en castellà. Segons ell— que també és argentí, però entén i parla molt bé el català—, la seva filla ja ha adquirit “el xip català”. Li és molt fàcil canviar de llengua quan suposa que l’interlocutor entendrà millor el castellà. Amb la mare, però, sempre parla en català. Com s’entén això?

És habitual que moltes persones catalanoparlants canvien automàticament al castellà davant d’algú que no sabem si ens entendrà. Si preguntem els motius d’aquesta actitud, la majoria respon que ho fan per educació o per respecte. Però crec que, quan canviem de llengua sense pensar-hi, ens equivoquem. Hauríem de fer un primer intent per comprovar si l’altra persona ens entén i, després, actuar com cadascú cregui convenient.

Crec que els catalans, sovint, pequem d’excessiva amabilitat si ens comparem amb els francesos, anglesos o espanyols que normalment es mantenen en la seva llengua sense esforçar-s’hi gaire, malgrat les ganyotes o els esforços que fem per entendre’ls. O és que parlar amb una llengua minoritària com la nostra ens provoca un cert sentiment d’inferioritat?

En català, sis plau.

Quan de jove vaig emprendre la meva aventura francesa per conèixer la seva cuina, uns mesos abans vaig anar a fer classes de francès amb la Claudia Figueras per aprendre’n el més bàsic i poder-me entendre amb els francesos tan bé com fos possible. Abans de marxar, li vaig demanar si em podia donar alguna recomanació o l’adreça d’algun conegut que em pogués ajudar un cop arribés al país veí. El meu pare t’ajudarà—em va dir.

Vaig anar a veure a l’Alfred la setmana següent. Vivia a l’àtic del mateix bloc de pisos que la Claudia i, després d’enraonar una estona amb ell, em va dir que allò que havia demanat a la seva filla ja estava solucionat. Em va donar un sobre per un amic seu que vivia a Niça —que era on jo volia anar.

Per a Monsieur Berenguer. Aquell amable senyor em va atendre meravellosament bé i va fer les gestions necessàries perquè em pogués quedar a viure i treballar a France.

Ara què, un cop allà, malgrat les classes de francès de la Claudia, em va costar més del que em pensava entendre’m amb els francesos. Els faltava el xip català!

La mel, un ingredient molt especial

Avui dia, una mica menystinguda com a element natural de la nostra alimentació, la mel ha vist disminuir considerablement el seu consum.

Alguns diuen que provoca càries.

Al llarg dels anys, tant a la cuina com per altres propietats curatives que se li atribuïen, la mel ha estat un producte vital i necessari a les nostres llars. Les iaies en tenien sempre en el rebost per endolcir les gormanderies o per preparar untures i altres remeis casolans. Els grecs la barrejaven amb vi aspre i els agradava tant aquella beguda que la van batejar com a “nèctar dels déus” Els romans també n’eren uns grans consumidors.

L’aparició del sucre— molt car en aquell temps— no fou un fre pel seu ús i consum. La dificultat d’aconseguir aquella pols blanca i dolça feia que el sucre fos un producte molt valorat i reservat sobretot per les classes més poderoses, mentre que la mel mantenia el seu protagonisme amb la gent més humil gràcies a la seva fàcil obtenció i conservació.

Barrejada amb llet calenta o qualsevol infusió, la mel ajuda a combatre les infeccions de gola i a alleujar el mal de coll. Antigament, també es feia servir sobre nafres i ferides per desinfectar-les i accelerar la seva cicatrització. També recordem el seu ús per tractar les llagues d’estómac o de duodè, que sovint alleujava amb eficàcia.

A casa vam tenir un matxo molt noble i valent que va agafar mal de peu. Venia un curandero i li aplicava mel calenta barrejada amb una pasta farinosa. La pobre bèstia patia moltíssim. Sempre que ho recordo em venen esgarrifances. L’animal va millorar amb aquelles cures, però no del tot; anava fent, però coixejava. Al cap d’un any o així se’l van endur en un camió. Pobre Patufet!!

Per tant, un respecte per la mel. Preneu-ne sovint que no tot és provocar càries. I, si pot ser, compreu-ne de la millor qualitat.