(Primera part)
El passat dimarts, 21 d’abril, vàrem quedar sorpresos amb la notícia que publicaven els diaris digitals manresans: “El Museu de Manresa – Museu del Barroc de Catalunya ha rebut la cessió temporal del Cristall de Sant Valentí. Una peça singular d’orfebreria formada per un globus de vidre decorat amb franges metàl·liques, pedres precioses com robins, maragdes, turqueses i brillants, i una cadena d’or”.
Des de l’any 1936, amb la guerra civil, aquesta joia d’orfebreria de gran valor històric i cultural, s’ignorava on podia estar i en quines mans.
Alguns historiadors creien que s’havia perdut, mentre altres tenien l’esperança que algun dia es trobaria.
EL CRISTALL DE SANT VALENTÍ
La Llegenda
Temps era temps que al Bages hi havia una gran sequera per falta de pluges; i l’acompanyaven la misèria, la fam i la pesta. En els comentaris que arreu es feien no hi faltava la veu, que ningú escoltava, d’un fraret llec mig beneitó del Monestir de Bages. Deia i repetia que si el pare Abat li donava permís prou que sortiria a cercar unes relíquies de sant, que farien ploure. A la fi li feren cas i li donaren el permís: i amb ell el fraret arribà fins a la ciutat de Tolosa del Llenguadoc i va furtar el cos de Sant Valentí. Així que el va agafar, totes les campanes de la ciutat s’engegaren totes soles a tocar. Els tolosans s’adonaren del furt i sortiren a encalçar el lladre fugitiu. Aquest aconseguí escapar i amagar-se; més tard reprèn el camí. Encara que els tolosans el descobreixen i el segueixen de prop. En arribar a la riba del riu Garona, que li barrava el pas, el fraret es veu perdut. Però són les aigües que es parteixen pel mig i li donen pas franc per l’escapada. Aquesta meravella força els perseguidors de Tolosa perquè acceptin el fet, es conformin, i deixin el fraret caminant en pau de retorn al seu convent, després de moltes jornades arriba al seu país i “en arribar al Pont de Cabrianes, va fer parada en un molí que aleshores hi havia, i del qual fins fa quatre dies encara es conservaven les ruïnes. La molinera anava de part i estava a punt de morir. El monjo va omplir un vas d’aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l’aigua al punt va convertir-se en un vidre transparent i restà enllestida del seu part. El frare seguí la via cap al monestir, però heus ací que molt abans d’arribar-hi les campanes es van engegar soles anunciant a la Comunitat l’arribada de les relíquies. Aquell vidre fet d’aigua, únic al món, posat en un ric reliquiari, ha obrat grans miracles, sobretot en el sentit d’afavorir els parts”.
Al Monestir de Sant Benet de Bages
El Cristall, subjectat amb una cadeneta de plata, es guardava ordinàriament col·locat en l’altar del sant, al peu de l’urna, en un vas particular o copa de plata.
En un inventari de l’any 1777 es fa constar l’existència d’”un vas amb peu per lo cristall de Sant Valentí, és de plata”. Tal com la gent acudia al seu altar per venerar l’urna i el Cristall, també aquest viatjava per anar a les cases de les parteres en necessitat.
I sorgien conflictes entre les sol·licitants de la presència del Cristall del sant en els parts. Algunes famílies el tenien a casa, i els monjos no podien satisfer els desigs i peticions d’altres persones que el demanaven.
En una visita regular feta pel P. Abat de Montserrat, per corregir abusos i desavinences, manà que ningú pogués treure el Cristall del Monestir sense deixar penyora i amb jurament de tornar-lo en temps determinat, i també que el monjo encarregat portés personalment el Cristall a les cases, que ho demanessin, retornant-lo ell mateix personalment al Monestir.
Foto Ajuntament de Manresa
Les visites a la Cort de Madrid
L’infantament sempre i arreu ha estat un acte ple de riscs per a les dues vides, la de la mare i la de l’infant. En èpoques passades encara més, i davant la impotència de la medicina humana, les parteres acudien a implorar la protecció divina per mitjà de la intercessió dels sants. Era una llei i costum que igual valia per pageses i menestrals del Bages com per a les dames nobles i fins per a les reines. El Cristall de Sant Valentí havia viatjat a les cases del veïnat i fins i tot a la Cort de Madrid. És un fet sorprenent, però cert i repetit.
Quan el 1835, per imposició de les lleis d’exclaustració i després supressió dels Ordes religiosos, els monjos Benets són forçats a abandonar Sant Benet de Bages, res no poden emportar-se del que fins llavors havia estat casa seva: el Govern se’ls apropià declarant-los béns nacionals: haurien estat processats i condemnats com a lladres si s’haguessin emportat coses del Monestir.
Els Monjos de Sant Benet abandonant la casa hi deixaren els béns del Monestir fins i tot l’arxiu, i l’església amb tots els ornaments… Però per sort salvaren el cos i el Cristall de Sant Valentí.
L’Abat Bernat Garrich, nascut a Vilanova i la Geltrú vers 1786, el 17 de setembre de 1853 va fer testament en el sentit que el Cristall passés a mans del Bisbe de Vic i morí a Vilanova el 7 d’agost de 1862. Havia ingressat monjo a Montserrat, sent elegit prior i constituït Abat el 1828. En arribar la persecució de 1835, l’Abat Bernat Garrich tenia 49 anys. L’amarga experiència del temps passat a la presó de Barcelona durant el Trienni Constitucional el movia a interpretar de forma real els signes d’enemistat que apareixien. I així, quan el 28 de juliol arribaren al Monestir les notícies funestes de Barcelona, no esperà ni un moment: reuní la Comunitat de monjos per advertir-los de la situació, els donà permís per buscar-se la salvació fugint, els repartí els diners del fons comú, i els anuncià que ell fugia. Mirà de salvar el cos de Sant Valentí, el Cristall i algun altre objecte de valor, i tot seguit marxà a pernoctar a Manresa. Més endavant, passà un temps exiliat a França retornant després i establint-se a Vilanova. Ara i aquí tenia amb ell el Cristall de Sant Valentí. Garrich vivia com monjo exclaustrat sense renunciar mai al seu títol d’Abat: diuen que la Reina Isabel II li oferí nomenar-lo bisbe, i ell respongué que l’únic que desitjava era tornar al Monestir.
El Cristall va a Madrid per 1ª vegada, 1857:
Sembla com si hagués sortit del cor de la Reina Isabel II el desig i la petició de tenir present a la seva cambra durant el temps de l’infantament la relíquia de Sant Valentí. L’Abat Garrich que, com últim abat de Sant Benet en custodiava la relíquia “al cumplir respetuoso y obediente la soberana voluntad de la Reina”, sentint que per la seva edat i la premura del temps no podia portar-lo personalment a la Cort, confià el tresor “tancat dins dues capses de fusta” al coronel d’Estat Major, Francesc Batlle, a qui la Reina havia comissionat per transportar-lo a Madrid.
L’Abat tenia dos neguits a l’ànima. Saber que el comissionat Batlle, malgrat els temporals regnants ha pogut arribar bé a Madrid amb la relíquia, perquè és conscient “fins que sàpiga que ha arribat al seu destí un (dipòsit) de tanta vàlua, com és el de que es tracta”. I després, si la Reina estarà satisfeta “de l’obligada puntualitat amb què tingué l’honra de complimentar el seu sobirà desig”.
El Majordom Reial, duque de Bailén, contestà l’Abat Garrich el 13 d’octubre següent, com el Cristall havia arribat en bon estat i havia estat posat en mans de la Reina “que l’ha rebut amb la major complacència que ja estava esperant la prompta arribada”; en donava les gràcies per les oracions que l’Abat havia promès.
El fill que la Reina esperava vingué al món el 28 de novembre de 1857, era un infant, i l’hereu: en el baptisme rebé com a primer nom el d’Alfons, que més endavant es convertiria en Alfons XII rei d’Espanya.
Dintre de l’enfilall de noms de sants imposats al nou nat en el bateig, que oficià el Cardenal Arquebisbe de Toledo, que apadrinà el Nunci del Papa, i on es trobà com assistent Sant Antoni M. Claret en qualitat de Confessor reial, suposem que s’hi trobava també el de Valentí. En la Carta real en què es comunicava el naixement, es parlava d’un Príncep batejat amb els noms de “Alfonso, Francisco, Fernando”. I segons el comunicat de la Majordomia publicat a la Gaceta, els noms eren: “Alfonso, Francisco, Fernando, Pío, Juan de María de la Concepción, Gregorio y otros varios”.
Havien passat les festes del Naixement i del bateig del Príncep, havia girat l’any, i el Cristall no retornava a mans de l’Abat. Aquest a l’abril ja no pogué aguantar més i escrigué a la Cort reclamant-lo. Li contestà el Majordom reial a 13 d’abril del 1858, palesant la gran satisfacció de la Reina per la presència del Cristall i l’estima que en feia d’ell, que demostrava amb dos fets, que havien imposat el nom de Valentí a l’infant i que havia encarregat “construir un magnífico reliquiario para tan precioso y venerado objeto”. Per aquest motiu encara restava a Madrid el Cristall; però aviat el comissionat coronel Camil Francesc de Batlle el retornaria.
Segons Mn. Fortià, la Reina “el va tornar cobert d’una artística muntura d’or i pedreries, i col·locat en una petita vitrina de cristall”.
