Ja fa uns quants anys que sembla que, amb l’arribada de l’Arbre de Nadal i el Papà Noel, s’hagi establert una certa competència per veure qui és més generós amb els regals adreçats a la canalla. Aquells que ja tenim una edat recordem amb una certa nostàlgia una època en què tot estava repartit d’una altra manera.
Els torrons, les neules, els caramels i tot allò relacionat amb la confiteria eren propis del Tió, mentre que les joguines que tots esperàvem amb tanta il·lusió arribaven de la mà dels Reis. Ja sabíem que el bon comportament tenia premi, però que, en cas contrari, podia aparèixer el temut tros de carbó.
Quan el Tió ja havia “cagat” tot el que duia a la panxa i la quitxalla remenava amb ànsia per comprovar si encara quedava alguna sorpresa amagada, gairebé sempre apareixia un tros de carbó ensucrat. Era una manera clara d’indicar que allà sota no hi havia res més.
Més enllà del simbolisme festiu, el carbó formava part de la vida quotidiana. El que servia per escalfar i cuinar era el resultat de la combustió incomplerta de la llenya, produïda a les carboneres situades en fondalades o clarianes boscoses. El carbó vegetal, especialment el d’alzina, es distribuïa en sacs o bosses de paper a botigues i magatzems del poble.
De les branques més primes s’obtenia la carbonissa, utilitzada per alimentar els brasers i encendre el foc de la cuina econòmica. Produïa una fumerada considerable que omplia la casa d’una forta terregada, però els hiverns eren rigorosos i, amb el braser sota la taula, les iaies cosien amb els peus ben calentons.
També existia el carbó mineral o carbó de pedra, extret de la mina, amb un gran potencial calorífic destinat sobretot a la indústria. Abans de l’electrificació dels trens, hi havia qui resseguia les vies per recollir el carbó de coc que queia de les calderes.
Nosaltres, els nanos, també empaitàvem el tren i en alguns trams de pujada ens hi enfilàvem quan avançava lentament. Quan agafava velocitat saltàvem entre les pedres amb risc de prendre mal. Érem agosarats i no vèiem el perill; algun genoll pelat o un bony al cap no ens espantava. “Ets un mesell!”, deia la mare.
Finalment, el carbó també tenia una utilitat artística. El carbonet, elaborat a partir de branquetes carbonitzades —especialment de romaní—, s’utilitzava per dibuixar. Mare de Déu, com han canviat els temps. Ens conformàvem amb el que teníem, i ens era suficient.
Cloïsses i carxofes amb salsa verda
En la nit de Cap d’Any vaig fer un pica-pica complet, i el plat que més ens va agradar va ser aquest. Per a sis persones:
- 1 kg de cloïsses
- 5 carxofes
- 1 ceba tendra
- 4 grans d’all
- Mitja llimona
- Julivert
- Farina
- 1 got de vi blanc
- Sal, pebre, oli d’oliva i 1 fulla de llorer
Netegeu les carxofes aprofitant només la part més tendra, suqueu-les amb la llimona, talleu-les i bulliu-les uns vuit minuts amb aigua i sal. Reserveu-les a la mateixa aigua.
En una cassola amb oli, daureu tres grans d’all laminats i retireu-los. Sofregiu la ceba i el llorer suaument. Afegiu una cullerada sopera de farina i remeneu cinc minuts a foc lent. Incorporeu el vi blanc i un cullerot de l’aigua de bullir les carxofes.
Tritureu l’altre gra d’all amb abundant julivert i afegiu-ho a la salsa. Tasteu de sal i pebre. Afegiu-hi les carxofes escorregudes, coeu un parell de minuts i incorporeu les cloïsses netes fins que s’obrin. Repartiu els alls rossets pel damunt.
Recordeu que com millor siguin les cloïsses, millor us quedarà el plat.
