Sempre dic que no soc cinèfila, però no sé si és ben bé així.
Si entenem per cinèfil/a aquella persona que a banda d’anar sovint al cinema coneix els actors, directors, productors, música, estrenes i tot allò relacionat amb la gran pantalla, aleshores podem dir que no, que no ho soc, però crec que hi ha altres maneres de relacionar-se amb el setè art.
La gent de la meva generació vam tenir el privilegi de poder gaudir de cinema als pobles (a Sant Fruitós dos, el Casino i La Cooperativa) i com que no hi havia gaires coses a fer, cada diumenge a la tarda ens solíem empassar dues pel·lícules, una del llunyà oest i una altra que podia ser romàntica, de por, històrica o d’aventures.
Això ens va permetre veure els grans clàssics com ara “Allò que el vent s’endugué”, Set núvies per a set germans”, “Psicosi”, “Ben-Hur” o “Laurence d’Aràbia”.
Actualment, no hi vaig gaire, i quan ho faig sempre és per veure coses molt concretes que d’una manera o altra m’interessen especialment, sobretot si són fetes a casa nostra i en català.
També he tingut l’oportunitat participar com a figurant en les pel·lícules “Pa Negre” i “Terra de Telers” (aquesta última amb frase), i a banda de sortir o no en el resultat final, el més interessant és veure com funciona un rodatge i tota la infraestructura i recursos que es necessiten per fer versemblant allò que un director vol transmetre a l’espectador.
Ara, amb la recent desaparició del mític Robert Redford, i repassant la seva filmografia, he pogut constatar que n’he vist moltes de les seves pel·lícules, algunes com “Gent corrent”, “El cop”, “L’home que xiuxiuejava als cavalls”, etc… i quan el 2013 vaig tenir ocasió de viatjar a Kenya amb motiu de l’observació de l’eclipsi híbrid de Sol del 3 de novembre, en el trajecte en camió des de Nairobi fins a la riba del llac Turkana, tots els membres del grup en un moment o altre vam evocar escenes que ens transportaven a la llegendària “Memòries d’Àfrica”.
Però una de les coses que m’agraden del cinema, més enllà del film en si, són les curiositats o les anècdotes. N’hi ha de totes menes i tots colors i segur que a cada pel·lícula se’n trobarien una o més, però a mi m’agrada per exemple saber que Richard Fleischer, l’any 1961, en el rodatge de “Barrabàs” amb Anthony Quinn i Silvana Mangano, va aprofitar l’eclipsi total del sol del 15 de febrer per enregistrar-lo en directe a fi de recrear la controvertida escena de la crucifixió de Jesucrist. O bé, que moltes escenes del Doctor Zhivago, en lloc de Sibèria, per motius polítics que ho impedien, van estar rodades a l’estat espanyol, concretament les del tren de Strelnikov es van filmar a Sòria.
Són coses com aquestes les que ajuden a ser cinèfils als no cinèfils.
