Superar una addicció perillosa és tan senzill com deixar de consumir el que la provoca. Ja ho veus, passar full i recomençar a viure. Però com tots sabem, deixar una addicció que interfereix el ritme natural de la vida d’una persona, és un procés molt més profund, més dificultós i més invisible del que ens podem imaginar.
El tema de l’addicció a la droga o a la beguda entre altres vicis, és un assumpte cada cop més palpable i patent en la nostra societat. M’ha vingut al cap escriure aquest article perquè acabo de llegir la interessant i meravellosa història de la saga de les set germanes d’Aplièse de l’escriptora britànica Lucinda Riley. L’Electra, la germana Sol, una de les models més famoses, excèntriques i cotitzades del món, per assolir els seus compromisos amb els grans productors de revistes de moda, les interminables sessions fotogràfiques o fer de model, ha de viatjar en un jet privat contínuament d’un lloc a l’altre del planeta. Amb el ritme de vida delirant que li comporta la seva activitat, s’enfonsa en un pou de consum de l’heroïna i la beguda, del que no se’n veu capaç de sortir. Submergida en un món implacable i competitiu, en un dels seus viatges trava amistat amb el Miles, un advocat que també pateix una addicció complicada i la convenç que visiti un modern centre de rehabilitació per iniciar el procés de desintoxicació. L’Electra és una noia intel·ligent i apassionada de la seva feina, però la malaltia que pateix li fa perdre l’oremus. Escolta al seu amic i entra al centre per intentar posar fi als seus problemes…
Encara ara, és desesperant en veure com moltes persones, després de suportar la lacra de les addiccions, se sentin fracassades o inútils de les culpabilitzacions de la societat — com si no tinguessin la força de voluntat necessària per evitar caure en un consum temerari que els ha d’afectar la vida per sempre. Segurament que darrere dels seus hàbits, hi ha ferides que no es veuen, traumes infantils, entorns de famílies desestructurades, ansietat, solitud, o simplement una buidor emocional la qual no són capaços d’omplir.
I el més dur és que tot i les ànsies d’intentar deixar de consumir, molts no arribin a fer net de la seva addicció. És un mal que vol temps, paciència i el suport constant de la família i de tota la bona gent que els envolta. Suport real, no només bones intencions. Tot i això, moltíssims tornen a caure en el mateix i terrible parany. Quan serem capaços de trencar aquest estigma i deixar de mirar de reüll a aquestes persones que pateixen una malaltia tan arrelada arreu, que es mereix ser tractada a consciència, de cap manera ser amagada en un silenci que no cura ni serveix per a res i menys per sentir-se’n avergonyit? No hi cap sistema per aturar aquest consum descontrolat d’un verí que destrueix a milers de persones cada any?
El rissoto
Aquest és un plat que reclama un cert fred ambiental, no vulguem, doncs, cuinar-lo en ple mes d’agost. Temps hi haurà quan caiguin les fulles rogenques dels arbres i arribi la tardor.
Suposo que molts ja sabeu com preparar aquest deliciós arròs italià que de mica en mica va adquirint renom en molts restaurants i llars del nostre país. Pels que no en coneixen la tècnica, per confeccionar aquest saborós plat us vull comentar algunes recomanacions que són essencials perquè us quedi bo i rodó. Fet i menjat deixant-lo reposar una estoneta és d’allò més suculent i agradable.
En primer lloc, deixeu de banda els grans d’arròs llargs i decanteu-vos pel de gra rodó com a més recomanable. L’atuell per aconseguir una cocció adient que sigui de fons gruixut, acompanyat d’una tapadora eficient.
Un bon brou és primordial, ben harmonitzat amb els entrebancs que s’hi vulguin posar; bolets, espàrrecs, pollastre a daus, verdures; sobretot, cal cuinar-lo amb paciència i suavitat.
En primer lloc feu un sofregit amb oli d’oliva un gra d’all i ceba ratllada. Hi poseu l’arròs i li doneu uns tombs. Regueu-lo cullerot a cullerot amb el brou calent i remeneu-lo delicadament amb una llossa de fusta fins que estigui en el seu punt idoni de cocció, de quinze a vint minuts. I com a darrer consell, intenteu donar-li el vostre toc artístic i personal, que podeu arranjar incorporant-hi uns daus de mantega, un bon formatge cremós, i una arruixada de crema de llet mig muntada als darrers minuts.
Us recordo que el rissoto, agradi o no, és un arròs d’hivern. En mesos de calor ja tenim la paella.
