SETEMBRE
La cadència és més lenta ara que el temps
també alenteix el ritme i qualsevol
mirada té un deix lúcid de nostàlgia.
Amb tants de vents diversos, no serà
fàcil trobar el lloc just per la tristesa.
I tanmateix la tristesa acompanya
melangiosament aquest setembre
i en fa un cristall trencadís. Tant de bo
que no tornessin mai aquells captards
agressius, fastuosos, que amb la seva
puixança m’abaltien. Ara em sento
sensatament feliç, sensatament
instal•lat en un ordre que m’acull
sense vulgaritats ni impertinències.
Algú dins meu compassa el bategar
del desig i del somni, mentre espero
senyals tal volta incerts a l’horitzó
i enyoro el gust d’un cos ofert i càlid.
Voluptuosament desfaig camí
sense anar enlloc. Jo també setembrejo.
Miquel Martí Pol
El poema d’avui vindria a ser una continuació amb el que comentaven la quinzena passada.
“Del final de l’estiu al setembre”. S’acaba una etapa i en comença una altra.
Tot el text és un paral·lelisme entre la nova estació de l’any i la vida del poeta, que en aquell moment acabava de complir 68 anys i també es trobava a la tardor de la seva existència.
En el poema hi ha una profunda mirada d’observació de la natura on s’anomenen tots els tòpics habituals del setembre que van desfilant en els diferents versos: “el pas del temps agafa una cadència més lenta”; hi ha a la mirada un deix de nostàlgia; ‘’és fàcil trobar un lloc just per a la tristesa…” El poeta, malgrat aquestes reflexions, ens dirà cap a la meitat del text, una frase molt important: “ara em sento sensatament feliç”. Ell ha assimilat i acceptat el pas del temps i, sobretot la seva malaltia i encara que no tot és positiu: “enyoro el gust d’un cos ofert i càlid”, espera serenament els senyals incerts de l’horitzó.
Cap al final, amb una barreja d’ironia i saviesa i amb aparent incongruència afirma que “desfaig el camí sense anar enlloc”
Acaba el poema reafirmant que ell també està a la tardor de la vida: “Jo també setembrejo”.
