Roselles al juliol
Petites roselles, petites flames d’infern,
no sou perilloses?
Espurnegeu. No us puc tocar.
Poso les mans entre les flames. Res no s’encén.
I m’extenua de mirar-vos
espurnejar així, roig rebregat i clar, com la pell d’una boca.
Una boca amb sang.
Petites faldilles ensangonades!
Hi ha efluvis que no puc tocar.
On són les vostres opiates, les càpsules nauseabundes?
Si pogués sagnar o dormir!
Si la meva boca pogués esposar una ferida semblant!
O els vostres licors infiltrar-se en mi, dins la càpsula de vidre,
fins embriagar-me i abaltir-me.
Sense color, però. Sense color.
Sylvia Plath
(Trad. Montserrat Abelló i Mireia Mur)
El poema comença amb una pregunta: vosaltres, petites roselles, sou perilloses? La pregunta sembla absurda. Les roselles, pipiripips, gallarets… (com ja sabem tenen diferents noms) donen una nota de color molt intens al camp i, encara que els pagesos diuen que són males herbes i molesten, pels observadors passius, aquestes flors trenquen la monotonia dels camps.
Llegint globalment tot el text, veiem que destaquen dos conceptes bàsics: per una banda, el fort color vermell, relacionat amb les flors i amb la sang. L’autora hi veu molts aspectes negatius (flama d’infern, mans entre flames, boca amb sang, faldilles ensangonades… les roselles poden simbolitzar el sacrifici dels soldats morts al camp de batalla). El segon concepte està relacionat en el poder “especial” de les seves llavors i flors (vostres opiates, càpsules nauseabundes, vostres licors…)
Al final, després d’un condicional desitjable (si pogués…), sembla que el seu objectiu seria copsar al màxim aquestes olors (efluvis que no puc tocar…) fins a embriagar-me i abaltir-me.
El color vermell i les seves “propietats” és refusat.
Sylvia Plath (Boston 1932 – Londres 1963) poeta lírica de gran sensibilitat.
