És un clot de verdor, on canta un rierol
que a les herbes, com foll, penja esquinçalls d’argent,
on resplendeix el sol de l’altiva muntanya.
És una vall petita que, amb la claror, escumeja.
Amb el cap nu, un soldat jove, bocabadat
i amb el clatell sumit en el fresc créixens blau,
dorm; ell està estirat a l’herba, sota els núvols,
pàl•lid, en un llit verd en el qual la llum plou.
Amb els peus entre alguns gladiols, somrient
com somriuria un nen malalt, allí, fa un son.
Bressola’l amb calor, oh natura: té fred!
Les aromes no fan tremolar els seus narius;
està adormit al sol, amb la mà sobre el pit,
tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.
Arthur Rimbaud. (trad. Joan Peña)
Podem comentar el poema com si fóssim no només lectors, sinó espectadors del text.
La primera estrofa és una descripció gairebé idíl·lica del paisatge: una petita vall, plena de verdor i mentre el sol llueix entre els turons, un rierol cau de les muntanyes i flueix dolçament entre les herbes. És el “locus amoenus” dels clàssics.
A partir del segon quartet apareix un ésser humà. Nosaltres “observem” un soldat que dorm; no fem soroll, però una intuïció ens diu que alguna cosa no acaba d’anar bé. Està pàl·lid, bocabadat i té un somriure estrany a la seva boca. Està quiet, massa quiet. No forma part del lloc màgic que l’envolta.
En els últims versos l’hermetisme del soldat ens angoixa cada cop més. Fins i tot la Natura intenta salvar-lo i al final, com en una pel·lícula de misteri, descobrim la realitat dels dos forats vermells al pit.
Maleïdes guerres i maleïts dirigents (Netanyahu, Putin….) no es mereixen la lletra majúscula, que envien a tants innocents a la mort.
Ucraïna, Rússia, Palestina, Gaza, Israel, Irak… i més… més… són alguns noms de conflictes bèl·lics actuals. Si féssim excavacions històriques el llistat seria etern (sense principi i, tristament, sense fi)
I encara hi ha qui exalta els honors de les guerres!!!!!
Arthur Rimbaud (1854 – 1891)
