La filleta del Baró.

M. 1446

El senyor de Rautefeuille es feia dir senyor baró, encara que tothom savia que de baró no n’era pas; a la seva muller també li havien de dir baronessa. Tenien una filla, i el dia que la noia va complir setze anys, els senyor baró i la baronessa, li van regalar un magnífic collaret de maragdes. L’havien comprat a uns mercaders que havien vingut de terres llunyanes. El senyor baró i la baronessa estaven molt contents perquè mai havien comprat una joia tan esplèndida i valuosa. La seva filla va estar contentíssima amb el regal i de seguida van fer avisar el millor pintor d’aquelles terres perquè plasmés la noia en un quadre, junt amb al seu fantàstic collaret.
Però, ves per on, tan magnífica joia tenia un defecte de fabricació que els astuts mercaders s’havien guardat prou d’explicar. I, un mal dia, mentre la noia es passejava pels salons i també pels terrenys del seu pare, unes maragdes -sense fer gens d’enrenou- se li anaven escolant per l’escot i s’escampaven per aquí i per allà.
Quan la filla del senyor baró de Rautefeuille es va adonar que portava el collaret trencat i hi faltaven més de la meitat de les maragdes, va fer una rabiola amb uns cridassos que van fer espantar els ocells de més d’un quilòmetre lluny de la mansió d’on vivien. Els seus pares li van prometre que li’n comprarien un altre de collaret encara més bonic que aquest que se li havia trencat. Però la seva consentida filla, amb una mala educació que feia empal.lidir fins i tot les roses blanques, els contestava: “ que tan se li’n fotia el que li podien comprar de nou, que ella volia aquest que se l’hi havia trencat i el volia fos com fos”.
El senyor baró era capaç de fer qualsevol cosa per la nineta dels seus ulls. Va manar doncs, a tots els seus servents i serventes que es posessin a buscar sense parar fins que haguessin trobat totes les maragdes, i pobre del que se l’hi acudís quedar-se’n una perquè se’n penediria i molt. En canvi, va insinuar que qui en trobés, de maragdes, i les hi lliurés possiblement se li compensaria.
Els servents i serventes i treballadors tots, van fer poc cas de la possible recompensa, el coneixien massa per creure-s’ho, però estaven sota el seu jou i calia trobar les maragdes, encara que només fos per no sentir més els crits de l’antipàtica i malcriada filleta del senyor baró. La recerca va donar els seu fruit.
Un dels camperols que treballava les hortes del senyor baró, va trobar dues maragdes sota una col. Unes joves criades, en van trobar dues més estovant uns coixins del saló. La filla petita de la cosidora de la senyora baronessa, escombrant les eixides de la mansió, en va trobar una dins una caca de garsa. I la gata del fill del secretari del senyor baró, jugava contenta amb una maragda, el nen la va trobar. En van trobar tres dins el rostit d’una cassola, semblaven pèsols…. I així van anar sortint totes les maragdes que havia perdut la noia. Com que tots sabien que si no les tornaven els tocaria el rebre, doncs les van anar retornant al seu amo.
El senyor baró va reunir totes les maragdes i va poder fer reconstruir el collaret de la seva mimada filla. I, cosa ben estranya, aquesta vegada va compensar, una mica, els portadors de les maragdes. No s’ho esperaven pas els que les havien trobades… i és que, el senyor baró, en el fons del fons, ja estava ben tip d’haver-se de tapar les orelles.
Va ser així com algunes persones es van poder beneficiar del regal de la filla del senyor baró, que no n’era. Per aquest motiu es van inventar una cançó que cantaven d’amagat i sobretot a la canalla els divertia molt. Més o menys deia així:
A la filleta del nostre senyor baró, li van regalar maragdes, aaai que bó.
Ella en va perdre moltes, aaai que bó. Que les perdi totes, que les perdi totes i les trobi jo, aaai que bó!!!

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin