Aquest cap de setmana fem una sortida amb els companys, m’explicava el meu amic Marià mentre fèiem la sobretaula d’un excel·lent esmorzar de forquilla dijous passat. Gairebé no sortim mai de Catalunya. Ens agrada fer aquestes excursions per visitar molts racons insòlits i singulars de la nostra terra. Som una colla que fa molts anys que ens coneixem i aquestes sortides són cada cop més essencials i importants per a nosaltres. No deixa de ser una pausa que trenca els esquemes de la vida quotidiana i que solem repetir cada dos per tres. És una manera de conèixer millor el nostre país, la seva gastronomia i molts indrets que ni ens pensàvem que existien. Ens ho passem bomba nen!!
Al meu amic no li agrada viatjar pel món agafant avions arreu, fer cues, menjar malament o visitar països i llocs que no li interessen gens. Només he sortit un parell de vegades a l’estranger em deia — no n’he tingut mai ganes. Tot el contrari de la meva dona que no pararia mai a casa. Ves-hi — li dic. Són un grup d’amigues que han visitat gairebé mig món i només tenen al cap les ànsies de viatjar i conèixer nous països. No tot és perfecte ni a tots ens agraden les mateixes coses.
El fet de viatjar en el sentit estricte de la paraula, per a mi, és una altra cosa. Amb els meus amics, les nostres sortides són com un passeig nou cada vegada que pugem a la moto. Són petits viatges a qualsevol indret del país en els que cal sobretot, agusar els sentits i posar atenció en tot el que veus i et trobes pel camí. No cal anar a la babalà i ser com una fulla que transportada pel vent circula amunt i avall sols amb la dèria de fer quilòmetres i menjar.
Un viatge és una descoberta de nous paisatges, altres llocs, i diferents situacions que no coneixies; aquella cambrera tan simpàtica de can Tonet i que a l’hora del menjar ens fa la vida més amable i agraïda; visitar aquell poble de la Segarra on hi pots veure una fira d’artesans savis i destres on ens mostren com era la vida d’abans i com es guanyaven la vida la gent, escoltant al mateix temps, la cobla instal·lada al bell mig de la plaça que entona una airosa i coneguda sardana mentre una rodella de dansaires puntegen al compàs del refilet de la tenora amb les mans enlaire, animosos i cofois; o passar per aquell poble tan bonic que sorgeix de cop darrere d’un revolt, on el brogit de l’aigua que s’escola d’un sequió provinent de la clapa de neu instal·lada fa molts anys al caient nord del Pedraforca, no s’atura mai…
I així, sense haver-nos mogut gaire de casa, els que no viatgem perquè no ens agrada, també tenim viatges captivadors i meravellosos per explicar.
Amb totes les explicacions que em va fer el Marià vaig entendre perfectament el que volia dir. Ell està viatjant allà on vol en la seva descoberta de l’amor per què el complau i el satisfà, i no ha de suportar la moguda monumental que t’imposa la rutina quan s’emprèn un viatge a qualsevol indret del planeta. No n’és la vida també un gran viatge?
Entre dues closques
D’aquests habitants del mar es pot dir que només n’hi ha de dues classes. Els que tenen fregall i els que no en tenen. Simplificant-ho millor com us podeu pensar, parlo dels musclos (els que tenen fregall), i els altres que són tota la resta.(la cloïssa, ostra, navalla, tellerina, etc.) El fregall segons els científics és una part del cos que sols els musclos la tenen i que els permet enganxar-se per tota la vida a les roques o altres objectes submergits, mentre que els altres, feina tenen per sobreviure enterrats en la sorra per fugir dels depredadors.
A l’hora de cuinar els musclos s’ha de lluitar per eliminar aquest tou de pèls enganxosos i molestos abans de fer-los coure, objectiu no sempre fàcil, ja que l’animal és viu i quan nota perill, comprimeix la closca una contra l’altre i provoca que s’esquinci la carn de dins, cosa que impedeix la seva conservació en cru a mitjà termini. Un pic nets cal cuinar-lo el més aviat possible.
Vaporada de musclos
El millor és anar a comprar-los, netejar-los i rentar-los ben nets. Tritureu en el túrmix uns grans d’all, abundant julivert, un got de vi blanc, sal i un pols de pebre negre. Poseu aquesta mescla en una cassola amb un bon raig d’oli i ho deixeu sofregir un minut. Hi poseu els musclos amb un pols de farina damunt per lligar una mica la salsa; barregeu amb una espàtula i tapeu la cassola. Retireu-los del foc quan estiguin oberts. Cal menjar-los calentets i aviat. Acompanyats d’un bon vi blanc o vermut és un aperitiu molt recomanable. També hi podeu barrejar altres menes de marisc si voleu, cloïsses, xirles, unes gambetes blanques petites…
