Avui faré un recorregut per un Sant Fruitós que només perviu en la memòria d’uns quants.
Posem que és un dia feiner del mes de novembre de l’any 1959. Fa fred i hi ha una boirina que amb els primers raigs de sol pren tons iridescents. L’aire fa olor de corral i de llenya cremada. Després de deixar enrere la suau remor del Ridor amb el seu pont i el Raval, pujo per la carretera de Vic i, en el primer revolt m’arriben els mugits de les vaques de la granja del Castell on venen llet, mató i formatge. Continuo carretera amunt i, poc abans d’arribar a la cantonada del carrer de Montserrat, sento un soroll com de gas a pressió. És el Canudes, al seu taller, soldant un tub de plom amb un bufador; porta unes ulleres de protecció fosques i no em veu. Deixo que continuï la seva feina. De cop i volta, el bram de l’ase de cal Segarreta trenca el momentani silenci: un plany sostingut seguit d’un reguitzell de sorollosos sospirs.
Segueixo per la vorera de la dreta i quan em trobo a l’alçada del Cafè del Mig, esclata el grinyol estrident d’una màquina de serrar; un “nyiaaauuu” que prové del local on el Miquel Planell hi té el seu taller de fusteria, just al costat de cal Divino; el veig enfeinat i amb el llapis penjat a l’orella. Una mica més amunt, gairebé fent cantonada amb el carrer Nou, l’Estevet, el ferrer, pica amb el mall una ferradura roent a l’enclusa; guspires incandescents surten disperses a cada martelleig que, amb el seu so agut, fereix el cuc de l’orella. L’home porta la boina cap enrere per evitar que se li socarrimi. Té el rostre ennegrit. Es treu les ulleres antiespurnes i se les deixa penjades a l’alçada del front. Els seus ulls brillen emmarcats en una màscara de sutge. M’observa un instant, em saluda amb un lleu somriure i reprèn la seva tasca mentre el foc del fornal crema amb alegres flamarades. Al carrer de darrere, un cavall marró amb taques blanques lligat amb una corda a la paret espera pacientment unes sabates noves.
Em trobo davant l’antiga Casa de la Vila mentre el rellotge de la teulada toca les 12 del migdia amb el seu so rovellat. Dotze campanades que ningú s’atura a comptar. A la plaça d’enfront, el Joan Creus prem el clàxon de l’autobús de línia a punt de sortir cap a Manresa amb parada a El Guix. Dues dones s’hi enfilen a l’últim moment i el mateix Creus tanca la porta, cobra el tiquet a les dues viatgeres amb un comentari graciós, s’asseu al seient del xofer amb el motor ja engegat, posa la primera marxa i, a poc a poc, fa que el vehicle comenci a moure’s i abandoni la plaça amb una sorollosa embranzida, deixant enrere un núvol de fum.
Segueixo carretera amunt i passo per davant de cal Siller; veig l’Agustí espolsant llana a la vorera de l’altra banda, sota la tímida llum del Sol del migdia. Està refent un matalàs. Mou els bastons amb molt de brio mentre la llana s’aireja, giravolta a l’aire i cau flonja al terra imitant els flocs de neu. La fressa que fa amb els bastons en xocar entre si recorden el ritme d’una dansa.
Tombo a la dreta pel carrer del Bosquet i sento cada cop més fort el brogit dels telers del taller de Vicens & Solà. A mesura que m’hi acosto el soroll es fa quasi insuportable i penso en els treballadors, entre els quals la meva mare, que sense protecció de cap mena és un miracle que no acabin sords. No és estrany que dins la fàbrica, mentre tenen cura dels telers, es comuniquin per signes! Més amunt, al costat del Cobert de la Màquina de Batre, el molí fa farina del cereal batut a l’estiu amb el seu continu brunzit. El Jesús de la Torre és allà, omplint sacs sense parar. De vegades, amb amics de la meva edat, ens deixa jugar amb el carretó de tres rodes i passem una estona divertida.
Són les 3 de la tarda. Baixo pel carrer del Padró i em desvio pel de Sant Benet en direcció al convent de les monges. Quan soc davant de l’edifici m’arriba, a través de la finestra, la cantarella dels nens recitant la taula de multiplicar en castellà (Les “hermanas”, tot i que el col·legi era per a noies, tenien cura dels infants de sexe masculí fins als set anys). Segueixo camí avall i travesso el pont per sobre del torrent Bo amb el seu discret cabal d’aigua i arribo a la Sagrera. Toquen a morts i el ressò de la campana de l’església s’escampa per tot el pla. Cada vegada que es produïa una defunció al poble, els nens cantàvem: “Qui s’ha mort? El vell Masot; qui l’enterra? El vell Serra; qui se’n riu? La perdiu. Tireu-la de cap al riu!”.
Sento de lluny la fressa de l’aigua del canal de rec. Es fa tard. De sobte, comença a sonar la sirena de la fàbrica d’en Bertrand & Serra. Un so llarg i estrident que regula les tasques dels santfruitosencs millor que el rellotge de la Casa de la Vila. Sona al matí, al migdia i al vespre amb un ímpetu i una força que recorda els avisos d’un atac aeri. És quan hi ha una mica de moviment al poble: els treballadors i treballadores surten al carrer per esmorzar, per canviar de torn, o per anar o venir de la feina; els pagesos es disposen a deixar la vinya i preparen el carro per tornar al poble, i els hortolans reprenen el camí de casa amb el sac carregat a l’esquena mentre algun d’ells taral·lareja una cançó.
Aquests són els sons de Sant Fruitós que el temps s’ha endut per sempre.
