La societat actual ens fa insensibles davant del patiment de molta gent i dels conflictes d’arreu del món que es cobren milers de víctimes innocents.
Se’m fa difícil esbrinar quines en són les causes d’aquest fenomen que ens fa desentendre del que no ens afecta directament, que implica gairebé a tothom i que només uns pocs lluitadors ens segueixen donant exemple del que s’hauria de fer.
Potser el constant bombardeig d’informació, de les imatges terribles que veiem a diari en els telenotícies ens han fet que visquem totes aquestes desgràcies com quelcom molt llunyà i que no ens interpel·la perquè creiem que no podem fer res per solventar-ho.
Patim, això si, pels diners que hem de pagar a hisenda o pel desgavell dels trens de la Renfe si en som usuaris, però ja restem insensibles a la mort de 20.000 infants a la franja de Gaza perquè fa massa dies que ho veiem per la TV.
Els nostres avis, i encara més els seus avis, vivien en un món on la informació de què disposaven no anava gaire més lluny del seu entorn local i això els permetia viure i patir únicament els problemes i desgràcies que envoltaven la seva comunitat.
Possiblement això els feia més solidaris ja que tenien la possibilitat d’implicar-se en ajudar als altres si ho consideraven necessari.
Avui en dia sabem de tants problemes i desgràcies arreu del món que la seva solució la veiem tan llunyana que ens fa l’efecte que no podem fer res per ajudar a resoldre-ho. En el millor dels casos fem una donació econòmica a ONGs que treballen en el terreny i així ens sentim solidaris i tenim la sensació que ja participem de la solució d’uns problemes que, per contra i tot i això, cada vegada son més greus.
Per sort i per desgràcia vivim massa bé en una societat del benestar i això fa que ens costi ser solidaris i valents per lluitar i plantar cara a tot allò que no ens afecta directament, i aquest anar fent la nostra vida ens pot portar a que algun dia nosaltres passem de ser-ne espectadors i siguem les víctimes oblidades que a ningú preocuparà.
Escric aquestes quatre ratlles amb la tristor i el convenciment que, tot i saber que això passa, en soc un més dels que viuen allunyat dels problemes de molts altres, que difícilment acabaré lluitant per fer millor aquest món, que bàrbars com Trump, Putin i Netanjahu continuaran fent patir a milers de persones, o que la corrupció ja més propera a nosaltres de personatges com Isabel Diaz Ayuso i Carlos Mazón no tingui aturador.
