Al Japó està prohibit parlar pel telèfon mòbil al transport públic. M’explico. Tothom està endollat al mòbil i el té davant els morros tota l’estona igual que aquí i a mig món més, però ningú no piula. No se sent cap telèfon perquè tothom va amb auriculars, però és que tampoc no hi ha gent parlant alt ni cridant malgrat que el vagó estigui a petar. I creieu-me, sovint estan a petar. Sobretot a les hores punta, com a tot arreu. He tingut la sort de ser-hi i això, el silenci, la puntualitat extrema i en la major part dels casos l’ordre que impera a l’hora d’entrar i sortir dels vagons, és una de les coses que em van impressionar del país. També la netedat als carrers, on, per cert, està prohibit fumar, tot i que no hi hagi papereres enlloc. No lliga, no? Però és que no calen. Sovint no fan falta grans monuments per endur-te la visió d’un lloc, sinó adonar-te de detalls d’aquest tipus. Això no vol dir que no hi hagi maleducats. És clar que sí. També em va sobtar, posem per cas, trobar força sovint homes ‘trajats’ que anaven ben beguts.
Però parlàvem del silenci al transport públic, sigui metro, tren o autobús. Jo els vaig utilitzar per moure’m pel país. La diferència amb aquí és abismal. Fa temps que no agafo el tren, i el metro tan sols ocasionalment quan vaig a Barcelona, però l’incivisme i el soroll poden arribar-se a convertir en amos i senyors del vagó. I sí que faig servir l’autobús urbà de Manresa per anar d’un lloc a un altre quan la distància és llarga o, perquè no dir-ho, quan fa mandra caminar. Doncs bé, el més habitual és que, com al Japó, tothom estigui pendent de la pantalla del mòbil i es perdi el paisatge urbà i humà que es pot contemplar a través de la finestra.
A diferència del país asiàtic, però, hi ha qui no té gens de vergonya a mantenir una conversa en veu alta, amb l’autobús ple. M’he trobat amb gent que ha explicat al seu interlocutor que acabava de sortir del metge i que li havien trobat no sé quantes coses, qui es queixava de la seva parella o qui senzillament li explicava com havia anat la feina. No m’incumbeix ni vull que m’incumbeixi, i per això em molesta. El que més m’irrita, però, són els qui miren vídeos i ni es prenen la molèstia de posar-se auriculars. Que no enteneu que molesteu? Com que és impossible canviar mòbils per llibres, que no fan soroll, faig un prec a les autoritats competents -i aquí em poso a riure- perquè prohibeixin el seu ús a qualsevol espai públic o, almenys, amb auriculars i sense xerrar. Com al Japó.
