Fa més de seixanta anys que, per circumstàncies de la vida, vam anar a viure a Barcelona. Els pares van comprar un pis al carrer Castillejos. Havia estat del Nas i la Maria Rosa del casal, venien nostres a Sant Fruitós. Després de fer els primers passos a la cuina del restaurant Colònia Puig de Montserrat, de la mà del Ton, gran cuiner del poble, vaig entrar a treballar a l’Hotel Orient de Barcelona per continuar i millorar el meu aprenentatge.
Cada dia, quan acabava el torn de treball pels vols de mitja tarda, passava amb el tramvia pel davant de la Sagrada Família. Just al costat, a tocar del carrer Mallorca, hi havia un cobert on els pica-pedrers, a cops de mall i d’escoda perfilaven les peces de pedra que servien per enlaçar aquell magne projecte gòtic, gran arquitectura.
—Vols dir que la veurem acabada, Miquel?— em deia el meu amic Josep, un cambrer amb qui treballava al mateix hotel i que vivia prop de casa. —No ho sé pas, Pep, ja ho veurem, és hi queda molta feina per fer i vam molt a poc a poc.
I ves per on, aquell somni barceloní que bategava en el cor de tants catalans va anar creixent i va sortir de la llarga letargia de la postguerra. Al cap d’un temps es va començar a veure com pujaven els campanars de la façana de la Passió, sobresortint per damunt d’una obra que semblava aturada i que es començava a fer vella abans d’hora.
L’escepticisme sobre la impossibilitat de continuar la construcció del temple es va anar fonent, tot i que es comentava que la opinió de molts vilatans era contrària a prosseguir-la a causa de la manca de recursos de què es disposava aleshores. Hi havia molta misèria!
Però el creixement del turisme, sobretot el japonès i l’aportació de capital de moltes persones i diverses entitats barcelonines que volien tirar endavant amb l’obra, va fer el miracle. Van començar a arribar, en un bon doll, els diners necessaris per fer possible el que semblava impossible.
En poc temps, es va notar una renovació total en la manera d’encarar el progrés de les obres, fet que permetia començar a veure factible enllairar l’església catalana més alta del món. Les modernes grues punxen ara, aixecant a uns desnivells, destaquen l’estrella i la gran creu de la torre central, que marca la fita dels 172,50 metres; el seu cim màxim.
Però, és evident que encara no s’ha acabat. Cal enfocar una de les etapes més difícils i complicades: la façana de la Gloria, la principal, que el gran arquitecte català va projectar cap al 1890 amb una l’Exemple de Barcelona que es va consolidar anys més tard.
Segurament, per acabar-ho caldran algunes decisions municipals difícils, que poden convertir-se en un autèntic infern de disputes i canvi de ritme. De moment, però, s’ha fet un pas de gegant, i la construcció completa d’aquesta obra extraordinària, ja no té marxa enrere.
Ja s’anirà veient, doncs, com i quan s’acabarà aquest fabulós temple de la Sagrada Família, ambdós dit dels pobres i ara, potser, dels turistes.
El pa de cada dia
Pel que es veu, tant a les grans ciutats com en la majoria de pobles importants, les ofertes de pa del dia sovintegen a cada cantonada. Però, sigui per les presses o l’oblit, molts dies a les llars es troben amb el calaix del pa buit i han de recórrer a les bosses, al pa de motlle o al pa del dia abans a l’hora d’esmorzar.
Crec és el moment de pensar que el pa congelat pot ser una alternativa molt interessant per substituir el pa del dia. Però cal estar al cas i no guardar-lo de qualsevol manera. Hem de comprar un bon pa, llescar-lo, i procurar que les llesques quedin separades mitjançant un paper (o un altre material), intercalat abans de la congelació.
Per evitar que s’assequi, cal posar-lo dins d’una bossa de plàstic i tancar-la amb una pinça. Així quan necessitem pa, podreu obrir la bossa sense gaire esforç i retirar-ne les llesques que us calguin. Ja sabeu els nans que solen deixar anar quan compren un pa, el congelarem i l’endemà no podem desfer el nus de plàstic.
A l’hora de descongelar-lo no hem de tenir cap vergonya de posar-lo al microones, el temps que tingueu establert de costum, al vostre gust. Seguint aquesta rutina us podeu estalviar la compra diària de pa, i fer-la un cop a la setmana. Hi ha molta gent que al matí ha de sortir a tota pastilla per complir amb les seves obligacions. Crec que és una bona opció.
Segons els experts, el pa congelat, ben congelat, és pot guardar fins a tres mesos, però no cal. Val més comprar-ne menys i més sovint.
