La vida ens ensenya que hi ha coses que només podem comprendre quan les hem viscut en pròpia pell. Sovint opinem de manera arbitrària sobre temes que només hem sentit explicar vagament o que coneixem de segona mà, i saberuts, fem èmfasis en paraules que potser no son del tot certes, i així, ens equivoquem en segons quins comentaris. Abans de parlar, hauríem d’entendre que només allò que hem vist amb el nostres propis ulls dona autenticitat al que volem transmetre.
Viure certes vivències des de la teoria no és el mateix, perquè només l’experiència real ens proporciona la mirada i la veu que donen el sentit a l’emoció autèntica, aquella que aporta solidesa i veracitat a les nostres paraules.
L’accident de la topada de dos trens de fa uns dies l’hem vist abastament a través de les imatges. Hem escoltat les explicacions de metges i periodistes, hem conegut el nombre do morts i ferits, el seu patiment…Però no és el mateix escoltar el relat dels fets que trobar-te davant de l’escenari real, sentir els crits esgarrifosos de la gent ferida i atrapada entre la ferralla, immersa en la gran tragèdia que els hi ha tocat viure. No tenim la capacitat de captar tota la veritat del cru instant que viuen aquestes desafortunades persones. Certament, hi ha psicòlegs i altres professionals preparats que intenten, mitjançant paraules sàvies i consoladores, apaivagar el seu dolor; però la tràgica indefensió del moment, la cruesa de la situació o la pèrdua d’un ésser estimat són sofriments terribles, difícils d’imaginar.
Encetem un nou any i sembla que tot ens empenyi a fer balanç, a mirar enrere i decidir si el que deixem és bo o dolent. Hi ha de tot. Hi ha anys que fan mal, però alhora obren espais inesperats que poden transformar profundament la nostra vida… Cada experiència viscuda pot donar-nos una autoritat i una pau interior que només s’aprenen a costa de ferides profundes i de les cicatrius que aquestes comporten. Aneu amb compte i que us vagi bé!!
L’ànec
No tot s’acaba amb la vedella, el porc, el pollastre o el xai.
L’ànec, encara que darrerament va de baixa, també és una molt bona opció a l’hora de cuinar. Entre les greus epidèmies arreu d’Europa que en van obligar a sacrificar-ne moltíssims, i les protestes per culpa de l’engreixament poc ortodox utilitzat per aconseguir l’apreciat “foie gras”, una de les aus més emblemàtiques de França ha anat perdent presència en la gastronomia en general. És molt car, n’hi ha poc, i cada dia és més difícil de trobar, cosa que és una llàstima, perquè l’ànec si és de bona raça, és una carn excel·lent, molt bona i gustosa.
El receptari català compta amb unes receptes extraordinàries: la sopa d’ànec, ànec amb peres, amb naps, a la catalana amb prunes i pinyons, vi ranci… Ben cuinat, és una de les grans delícies de la nostra cuina.
Cada cultura ha desenvolupat els seus ingredients càrnics a partir dels productes autòctons. A pesar dels inconvenients, encara són els francesos els qui mantenen el consum que aquest animal sigui ben viu a la seva gastronomia: a la taronja, amb civet, amb cireres, o les conegudes “rillettes” elaborades aprofitant la de carn de l’animal cuinada en el seu propi greix, que recorda l’habitual paté on hi barregen carn de porc.
També són ells qui han donat prestigi a dos dels talls més característics d’aquesta au: el “magret” i el “confit”. El primer prové del pit i se sol preparar de formes més o menys senzilles, especialment a la brasa o a la planxa Es fan uns tals superficials a la pell per alliberar el greix acumulat, que a més aporta un efecte decoratiu interessant. El “confit”, de carn més fibrosa— ja que l’ànec és un bon caminador— correspon a les cuixes, i requereix una cocció lenta i curosa en el seu propi greix. Se sol acompanyar d’una salsa elaborada amb fruits vermells, vins o altres licors. Aquesta n’és la clau.
Emboliqueu el formatge?
Si com diuen els entesos, el formatge és un producte que evoluciona constantment, sembla lògic descartar el plàstic com a forma habitual de conservació. Tot i això només cal acostar-se a l’apartat de formatges de qualsevol supermercat per comprovar que aquesta és la pràctica dominant.
En canvi, a les botigues especialitzades veureu que s’embolica amb paper encerat— el que abans anomenàvem paper d’estrassa. Us recomano que, si sou amants de consumir formatge, quan arribeu a casa el traieu del plàstic i l’emboliqueu amb paper parafinat abans de posar-lo a la nevera. No cal obsessionar-s’hi gaire en embolicar-lo; el formatge necessita respirar. Si en mengeu sovint, una campana de vidre exclusiva per a ell és una opció perfecta.
