Sense un pacte mundial no resoldrem el canvi climàtic.

Per Alberto Prieto / AMIC – Redacció – imatge: istock –

L’empresari i president de la comissió d’Energia de Pimec Joan Vila analitza la situació de l’economia i l’empresa enmig de la crisi climàtica al seu darrer llibre, ‘Economia i Canvi Climàtic: Full de ruta cap a la societat Frugal’

Enginyer industrial de formació i empresari de professió, el sarrianenc Joan Vila ja fa mitja dècada que ocupa la presidència de la Comissió d’Energia de la patronal de la petita i mitjana empresa catalana, Pimec. Des d’un dels centres de poder empresarial de Catalunya, combinat amb la seva activitat com a conseller delegat de la besaluenca LC Paper, S.A, Vila té un punt de vista privilegiat per a observar les maneres concretes en què l’economia i el món empresarial es relacionen, en el context del sud d’Europa, amb les causes, les conseqüències i les solucions de l’emergència climàtica.

Al seu darrer llibre, Economia i Canvi Climàtic: Full de ruta cap a la societat Frugal, Vila explora les condicions de creixement de l’economia de mercat i com aquestes entren en contradicció, sovint, amb una organització social sostenible. Per parlar de les diverses solucions, des del retorn al territori a la regulació de l’especulació financera – que l’autor considera “un càncer” per al desenvolupament humà -, passant per una comunicació política que traslladi a la ciutadania els riscos del business as usual, l’enginyer rep VIA Empresa a la seu de la patronal al barceloní carrer de Viladomat.

Quin és el vostre diagnòstic inicial de la crisi climàtica en relació amb l’organització econòmica?

La crisi climàtica de fet és el resultat d’una economia que arriba al final del seu cicle, d’un model esgotat. A partir de la revolució industrial, que és quan neix l’economia moderna, l’economia ha après a augmentar la productivitat fent ús creixent de les matèries primeres, sobretot de l’energia (1 litre de petroli equival al treball de 12 homes). I això ha comportat les emissions de CO₂ que finalment són els culpables de l’efecte hivernacle.

Tot i que durant el llibre defensa la necessitat de “mercat i innovació”, algunes de les propostes són profundament disruptives per a l’organització de l’economia de mercat tal com la coneixem ara. Com es gestiona la tensió entre benefici i sostenibilitat?

La complexitat del canvi de model econòmic per fer front al canvi climàtic obliga a solucions disruptives a tots els nivells. En l’àmbit tecnològic és una evidència que el cotxe elèctric aporta millores en eficiència de més del 200% i la bomba de calor del 300%. Però a més caldrà desenvolupar gas renovable i hidrogen per resoldre els forats renovables de quan no hi hagi prou recursos. Produir les coses amb menys recursos implica pèrdua de producció, per tant de llocs de treball. D’altra banda, és impensable fer el camí sense les lleis del mercat que són les que condueixen a trobar l’eficiència en el desenvolupament dels productes i serveis. Per tant, mercat i disrupció són fonamentals en aquest procés.

Com s’assoleix el creixement sostenible? Té algun paper el decreixement?

En el llibre he volgut evitar directament la paraula decreixement perquè sé que provoca rebuig immediat. Però és evident que una economia que redueix el seu consum d’energia, que fabrica amb més eficiència, amb menys matèries primeres, que recicla gairebé tot el que pot, que elimina aspectes especulatius en l’economia financera, és una economia que decreix. Així i tot, una vegada hagi trobat la seva nova velocitat de creuer, pot ser una economia que creixi lleugerament amb activitats que sorgeixen de l’intel·lecte, des d’activitats culturals i d’oci, així com tot el que es deriva del món digital, robòtic i de la intel·ligència artificial, o les activitats del món sanitari i de l’ensenyament.

“Una economia que redueix el seu consum d’energia, que fabrica amb més eficiència, que elimina aspectes especulatius, és una economia que decreix”

La primera revolució industrial va saber crear treball nou després que desaparegués el treball artesà, però aquesta vegada sembla més difícil que sigui així, tot i que no es pot descartar, entre altres coses perquè la societat occidental ha arribat a un nivell de benestar que li sembla suficient. El camí cal fer-lo fiscalment, taxant les matèries primeres i despenalitzant el valor afegit, el que ve de l’intel·lecte.

Parla de regulacions internacionals, des de les relacions comercials a les emissions de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle. Ja hi són les institucions que poden portar a terme aquestes regulacions? I si no, com haurien de ser?

Dic clarament que la globalització ha accelerat el canvi climàtic. L’entrada de la Xina als anys 90 al comerç mundial, convertint-se en la fàbrica del món, amb un ús massiu del carbó, ha estat l’últim fort increment en les emissions de CO₂. De fet la globalització ha modificat completament les economies del món, amb tots els problemes que això ha comportat. La bombolla de 2008 es va desenvolupar en part perquè les economies occidentals havien perdut riquesa per culpa de la deslocalització de molta producció, quedant la immobiliària i la construcció com a refugi.

El fet que les grans economies ja no sàpiguen créixer sense un endeutament continu, que les inflacions dels països abans la pandèmia no sàpiguen pujar, és una mostra que el model de l’economia mundial no funciona. Veiem contínuament accions dels bancs centrals per mantenir les monedes devaluades, en una carrera entre ells. Ho resumeixo sempre dient que la globalització es va muntar sense posar-hi cap regulador i això ha provocat que els seus efectes negatius anessin més ràpidament, sense prou temps per acomodar les economies als nous temps. Per tant, cal mirar un altre cop a un pacte com el de Bretton Woods i fixar-nos en les solucions que va proposar Keynes, i no es van acceptar, que ara potser serien útils. Sense pacte mundial no resoldrem el canvi climàtic.

Vostè defensa que els recursos són limitats, però hi ha autors que opinen que l’accés a, per exemple, combustibles fòssils, està lluny d’acabar-se, i que el principal problema és com afecten el medi ambient, més que la seva disponibilitat. Què n’opina?

Crec que tenen raó, el petroli està lluny de ser exhaurit, i aquí parlem d’emissions. Però jo parlo de recursos, no només de combustibles fòssils. Aquests tenen el seu límit amb les emissions de CO₂. Ningú parla de la pèrdua del recurs de l’aigua, que anirà a més amb el canvi climàtic. Molt pocs parlen de les dificultats de trobar certs minerals indispensables per a la tecnologia actual. És un problema conceptual. El món empra 103 MEUR de recursos minerals i de combustible, en fixa 23,7 MEUR en construccions i béns permanents, en dispersa 67,4 MEUR i només en recicla 9,3 MEUR. Qualsevol economista sap que si un estoc de capital s’utilitza contínuament pel consum, arriba un dia que deixa de tenir cap estoc i deixa conseqüentment de consumir. Només es pot prendre la part d’estoc de capital que es pot renovar si no es vol perdre capital.

“Cal mirar un altre cop a Bretton Woods i fixar-nos en les solucions que va proposar Keynes”

En el cas dels recursos naturals, el seu estoc inicial era tan gran que no era necessari veure que un dia es podrien esgotar, però avui ja hem arribat a aquest punt i cal mirar-ho. Altrament, només reciclar el 9% dels recursos és una mostra de la greu ineficiència del model que ara té l’economia, és un barbarisme immens. A Catalunya consumim 295 TWh d’energia primària que es converteixen en 165 TWh perquè els ciutadans en fem ús. Però d’aquests realment en fem ús útil 51 TWh, un 17%. La humanitat s’ha convertit en una màquina de dispersar recursos, i qualsevol economia, només per dir-se economia, no ho pot permetre.

Parleu de l’economia financera com una sort de paràsit enfront dels beneficis de l’economia productiva.

L’economia financera s’ha transformat exclusivament en economia especulativa. En tenim una mostra en aquests moments amb les matèries primeres desbocades als mercats internacionals. L’especulació ha sortit del món de les accions de les empreses per entrar de ple en el món immobiliari i en les matèries primeres. Els seus efectes són augments de preus inflats i volatilitats en tots els mercats. A causa de la complexitat del canvi climàtic necessitem un sistema financer que es dirigeixi a fomentar inversions disruptives i deixi de pressionar els inputs dels ciutadans per viure.

Una de les conseqüències econòmiques de la crisi climàtica serà que hi haurà menys ingressos a les famílies, per la qual cosa cal que els habitatges, l’energia i el menjar puguin ser assequibles. Per això cal treure els mecanismes especuladors del sistema. I això també implica introduir disrupcions al sistema financer perquè deixi de ser especulatiu i sigui proactiu amb les noves inversions.

Tracteu també la rellevància de cert retorn al territori. Una transició a un model més sostenible ha de descentralitzar territorialment els recursos?

És la conseqüència de veure com el territori es revolta. Cal fer una revisió històrica. Amb la revolució industrial les fàbriques van sorgir al costat dels rius, a Catalunya al costat del Llobregat i del Ter. Quan va arribar la xarxa elèctrica aquestes fàbriques es van desplaçar cap a la metròpoli. D’alguna manera el que es va fer va ser espoliar el recurs hidràulic en forma elèctrica per emportar-se les fàbriques. Això ha quedat en l’imaginari de les comarques de l’interior. Ara ens trobem que necessitem posar parcs eòlics i fotovoltaics a certes comarques amb més recurs i els seus ciutadans creuen que es torna a repetir el procés.

“La crisi climàtica disminuirà els ingressos les famílies, per la qual cosa cal que els habitatges, l’energia i el menjar siguin assequibles”

Per això insisteixo a fer bandera del concepte de bé comú, i a explicar les compensacions que tenen per aquests territoris amb la instal·lació de parcs. Ara bé, el meu model empresarial va per un altre costat, per mostrar que una fàbrica posada en un lloc on tingui espai per instal·lar un parc fotovoltaic, una petita central turbina-bomba per emmagatzemar l’energia diària, o per gestionar els residus sòlids urbans de certes comarques produint gas renovable, pot esdevenir altament competitiva. Això podria generar un moviment de deslocalització fabril molt interessant per a les comarques amb despoblació contínua.

“No podem confiar-ho tot a la tecnologia perquè si la deixem sola farà el seu”. Com podem fer servir, pensa, les tecnologies per al bé comú en un camp com la lluita contra la crisi climàtica?

La paradoxa de l’economista Jevons explica que l’any 1865 a Anglaterra es va consumir més carbó a mesura que les màquines de vapor anaven sent més eficients. Això ho hem vist amb els cotxes i els avions: a mesura que han estat més eficients han anat sent més barats i els ciutadans hem anat més lluny, amb més vehicles. La tecnologia ajuda a ser més eficient si aquest és el seu objectiu, però ara per ara no ho és. L’objectiu que l’economia li ha donat a la tecnologia és augmentar la productivitat del capital i laboral. I com ho fa? Agafant més recursos.

Aquest bucle és fatal i cal desacoblar-lo. Ara el que cal dir a l’economia és que l’objectiu ha de ser la utilització de menys recursos per obtenir el mateix nivell de vida que tenim. A partir d’aquí tindrem la tecnologia en la direcció correcta. No creu que sabrem reciclar el plàstic des del 20% al 80%. Si ho fem amb el paper i amb el vidre, per què no amb el plàstic? No creu que baixaran les emissions de CO₂ des d’ara fins al 2050 en un 70%? La humanitat té el coneixement per resoldre aquests problemes, el fre és social i cultural.

Com és la situació a Catalunya? Quines són les necessitats concretes que veu al país pel que fa a la reducció de consum i emissions?

Ho veig malament. Catalunya està aturada des de fa molts anys, de fet des de la crisi de 2008. Si parlem d’emissions, aquestes són les mateixes des de l’any 2016, uns 44 milions de tones de CO₂. Però el principal problema és que el país perd teixit industrial de forma contínua, amb deslocalitzacions a l’Aragó on hi ha més facilitats administratives i de costos per invertir. I amb la penetració d’energies renovables passa el mateix.

L’administració de la Generalitat està immòbil, atrapada en les seves mateixes lleis i reglaments que dificulten qualsevol tramitació, però també ho està políticament perquè hi ha una part de la ciutadania catalana que creu que podem viure sense tocar res, que els diners surten de sota terra, que no cal fer cap esforç per viure, que no cal transformar cap territori perquè ja estem bé amb el paisatge que tenim. I això només es pot rebatre amb relat polític, amb líders forts que ara no tenim. Ens calen polítics que diguin les coses pel seu nom i deixin de mirar les enquestes de demà, posant els llums llargs. I ara no en tenim. També ho haurien de fer els empresaris, per cert. No podem deixar que s’imposi l’opinió dels que no tenen una visió global del món.

És optimista respecte de la capacitat del país per adaptar-se a aquesta situació?

A Catalunya no sóc optimista. En l’àmbit espanyol ho sóc una mica més pel fet que, per primera vegada, la ministra del ram, Teresa Rivera, és una persona que té un nivell de coneixement i preparació adients al moment, tot i que no sé fins quan resistirà els embats de l’oposició i del sector energètic. A escala europea veig bé la direcció, però malament la velocitat en l’aplicació. I a escala global em temo que estem anant a una guerra freda entre els Estats Units, Europa i el Japó contra la Xina, molt lluny del nou pacte Bretton Woods que necessitem. Fa temps que estic escrivint que la humanitat no resol mai anticipadament, que ho fa després de tenir un daltabaix.