Sant Valentí
La capella de Sant Valentí al Montpeità
Aquesta capella situada al cim de la serralada del Montpeità, coneguda com el Puig de Sant Valentí. Es troba documentada a partir de l’any 1110, i l’any 1654 ja es trobava en mal estat, segons documents, i és recomanava la seva restauració. Amb la desamortització eclesiàstica del segle XIX, aquesta capella resta abandonada i cada cop s’ha anat degradant més. Actualment té la volta completament enfonsada i només resten dempeus els murs i l’absis. Era una església romànica, encara que sembla, amb element de caràcter gòtic.
Com moltes de les històries relacionades amb Sant Valentí, aquesta capella forma part de les llegendes del Sant. “Els manresans van demanar que l’urna de Sant Valentí, que es venerava al Monestir de Sant Benet fos traslladada a la Seu de Manresa, perquè fes el miracle d’aturat una estranya epidèmia que es propagava per la ciutat: amb molta freqüència es trobaven persones ofegades per haver-se tirat als gorgs que formaven les aigües del riu Cardener. La malaltia anímica que conduïa a les persones al suïcidi, destruint la vida mortal i també l’eterna, amb la condemnació de l’ànima, va remetre gràcies a les rogatives fetes al Sant. Però, aleshores els manresans, no van voler tornar les relíquies, i se les van quedar (com es veu, des de segles, era un “costum” manresà, quedar-se les propietats del seu veí). Però aquesta vegada, el Cel no va permetre l’espoli, i un dia, les relíquies abandonaren l’altar de la Seu, i van aparèixer al puig del Montpeità, on foren trobades per una pastoreta de les Brucardes. Els santfruitosencs retornaren l’urna al monestir de Sant Benet i en memòria d’aquest fet, van aixecar una capella dalt el puig, que des d’aleshores és conegut pel Puig de Sant Valentí.
Devoció
A casa nostra, Sant Valentí NO és el Patró dels enamorats, encara que si tenia gran devoció per a trobar protecció contra la naturalesa desfermada en sequeres i temporals. També la gent pietosa acudia al sant en situacions més personals: Les mares vigilaven amb ànsia com els seus nens s’iniciaven en el parlar, i quan hi trobaven algun defecte de pronunciació, invocaven l’ajuda de Sant Valentí perquè el curés, i en general perquè els guardés de ser uns tartamuts. Visitaven l’església del Monestir i en el temps en què el cos del Sant estava dipositat a la cripta, el seu altar estava separat de la paret, de manera que els fidels podien fer el tomb tres vegades, mentre invocaven el sant. Molt important fou la invocació a Sant Valentí per les mares en el pas de l’infantament. (Veure Montpeità nº 1354 del 10-02-2017).
Jaume Grandia
